El títol del darrer llibre d'Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), El enredo de la bolsa y la vida, il·lustra l'embolic diari en què viu Espanya, "que estava deixant de ser un país d'emigrants". En aquesta conversa, l'escriptor parla d'anglofília, dels Jocs Olímpics, i reflexiona sobre el futur i Barcelona.

Vostè és un gran anglòfil.

Totalment. Me'n vaig anar a Londres en acabar la carrera, en un moment en què tothom anava al París de Sartre, Camus, Simone de Beauvoir, la cançó francesa, el teatre de l'absurd... Però jo tendia més a la novel·la d'aventures, a l'humor, al misteri, que són més del món anglosaxó. A Londres vaig tenir la sort de coincidir no amb una gran explosió literària però sí amb el Swinging London i amb altres fenòmens culturals no acadèmics com la minifaldilla, els Beatles... Coses que després hem reconegut que potser van tenir més importància que Sartre. Va ser aleshores quan es va passar de la cultura verbal dels francesos a la cultural gestual anglosaxona.

Hi va haver un xoc de concepcions culturals?

Sí. Va ser quan la cultura va passar d'Europa als Estats Units. Però van passar coses estranyes. Per exemple, el teatre es va quedar antic a Anglaterra i als Estats Units, i la revolució va arribar de la mà del teatre francès i alemany. Però, sobretot, va ser l'època de la cultura popular i la cuina popular. La gastronomia francesa es va enfonsar, i va guanyar la pizza. Tot això va passar quan jo estava a Londres.

La proppassada ciutat olímpica. Un tema sobre el qual va escriure a La ciudad de los prodigios referint-se a Barcelona. Com veu la transformació de Londres?

Sé poc del tema, només el que he llegit a la premsa. La transformació de Barcelona la vaig viure i la vaig conèixer de prop perquè també coneixia els protagonistes, començant per Pasqual Maragall i els arquitectes que van idear un projecte de ciutat.

Van ser bones les Olimpíades?

Sí, van suposar una de les transformacions culturals més importants del segle XX. Però pot ser que jo tingui el deliri que sempre he viscut els grans canvis.

Vivim un canvi de paradigma?

Sí, però ho veig ja una mica des de la finestra perquè no baixo al carrer. Vaig anar a Londres a l'època del canvi, llavors vaig anar a viure a Nova York quan aquesta ciutat no era res. I vaig veure tota la transformació de Nova York com a centre difusor, receptor i creador de la cultura. Tot el pop, Andy Warhol, la Factory... Jo veia aquests personatges sopar als bars. Els veia però no hi participava.

Vostè és de veure i no participar?

Quin remei, jo era un pobret que havia arribat de la província més llunyana. Anava i mirava, no parlava, però m'hi fixava molt. Després vaig tornar a Barcelona i vaig contemplar la transformació amb els Jocs. Hi va haver una mica d'operació comercial, però va tenir una dimensió més important: va ser el primer cop que una ciutat es convertia en objecte de mercat, un fet inèdit arreu del món. Barcelona es va convertir en un fenomen extraordinari. Abans ningú hi anava, però vam vendre una idea i un projecte que van fructificar. Si no, per què són supervendes novel·les sobre la ciutat com La sombra del viento La catedral del mar?

S'ha creat un monstre?

Tenir un fill és crear un monstre. Tot depèn de com surti el nen. Ja veurem si morirem d'èxit o no, perquè estem venent duros a quatre pessetes. Però el fenomen hi és. No ho sé... és bo que els Beatles tinguin més èxit que Beethoven? Potser ens hauríem d'haver quedat a les coves d'Altamira, però hem acabat creant la bomba atòmica.

Serà la generació més jove una massa de perdedors?

Ens toca una època difícil. Quan jo vivia en una Europa fantàstica, els xinesos es morien pel carrer i els passava a buscar un camió de matinada. Ara ells són milionaris, i nosaltres no hem arribat a això del camió i espero que no hi arribem, però estem en hores baixes.

Hi ha vida després d'Europa?

Sí. Hem estat emigrant segles i segles. El que passa és que feia una temporada que venien aquí, els immigrants, i nosaltres teníem el problema d'acollir-los. Però vas a Veneçuela i veus mallorquins que estan fent sobrassada perquè algú es va instal·lar allí fa molts anys.

Mai hem deixat de ser un país d'emigrants?

Només durant un període de temps molt petit. Però, és clar, un s'acostuma ràpid a ser ric. Ara no sé què passarà. Dels temps difícils surten grans triomfadors i la massa de perdedors. Venim d'una època bona en què tot era més equilibrat per a tots. Però també és una oportunitat per veure què fem. En la depressió nord-americana van tenir el New Deal i es van plantejar refundar una societat que creixia de qualsevol manera. De la Segona Guerra Mundial va sortir l'estat del benestar. I ara això es pot aprofitar per cremar un altre cop les esglésies o per fer una redistribució. No sé què passarà.

Es parla de rescat... Quan va ser segrestada la nostra societat?

Com més llegeixo, menys sé què ha passat. En caure el mur, ens vam enfonsar sense adonar-nos-en, i el mur era l'iceberg que va enfonsar el Titanic. Podem fer tota la poesia que vulguem, però no sabrem què va passar ni amb Europa ni amb el Titanic. No sé si és un mal endèmic del sistema, si tenia raó Marx quan va dir que el capitalisme s'enfonsaria i que acabaríem tots en un kolkhoz. No hi ha manera de saber-ho.

Què diria que és més corrupte: el nord o el sud d'Europa?

El sud, perquè és el nord qui defineix el que és corrupció.

S'ha sentit pressionat per escriure en català?

Sí, per la meva pròpia història personal, les meves arrels. La meva mare era catalana, i jo sempre he parlat en català. He pensat que era una llàstima que jo no contribuís a una llengua que també és la meva. Però no ho vaig fer perquè quan vaig tenir aquest moviment interior ja era una mica tard. I no tenia les eines per fer-ho.