Passades unes setmanes després de la presentació del llibre, hi ha unanimitat en què l'obra Entre el sabre i la bomba, amb autoria del periodista i professor Francesc Canosa i Farran (1975), cobreix un buit històric explicant què és (l'èssència) Unió Democràtica de Catalunya (UDC), un partit fundat el 1931, democràtic, catalanista, d'inspiració cristiana (les arrels, els principis), tot i que no confessional, socialment progressista (la justícia social, la persona en les vessants individual i comunitària...) i vocació europea. Un partit potser encara poc conegut, a causa de la seva essència (les ideologies solen ser interpretades com a blocs separats, o blanc o negre), amb problemes a la República (en són defensors, però estan marcats com a creients), "atrapats" durant la Guerra Civil, perseguits durant la dictadura... Unió va ser el primer partit en fer un congrés a l'Estat espanyol des de la Guerra Civil (12 i 13 de juny de 1976 a l'Hotel Manila de Barcelona).

A Girona, Jordi Masgrau i Francesc Borrell (Manel Thió, un dels fundadors, és oncle seu) són amics i noms clau en el "renaixement" d'Unió després que es fessin unes reunions en domicilis particulars amb "gent escollida". Alfons M. Thió és "un dels principals promotors de la clandestinitat", explica Canosa. Era enginyer de l'Ajuntament i coneixia Masgrau, arquitecte. Aquest, que va anar al congrés del Manila sense ser militant però atret per sumar les vies del catalanisme i el cristianisme, va esdevenir el primer president. L'autor del llibre comenta que "el seu pare, Jacint Masgrau, no donava a l'abast durant la Guerra intentant salvar vides i vides de la bogeria. Era alcalde de Banyoles. La mateixa ciutat, i el mateix alcalde, que el 1931 proclamava la República. Que havia de fugir durant la Guerra. Sis anys d'exili a França. Un altre nen d'abril atrapat entre bàndols".

A propòsit del contingut, l'historiador Jordi Bohigas ha explicat que hi ha "un encaix entre el sorgiment d'UDC i l'evolució del catolicisme català dels anys 20 i 30, que el llibre no desenvolupa extensament però sí que en fa menció". A més, "és bo recordar una llacuna historiogràfica feta de grans homes d'Unió (Romeva, Serrahima, Vila d'Abadal) introductors a Catalunya d'intel·lectuals catòlics de la talla de Chesterton, Mounier, Sturzo... que han quedat en l'oblit". El llibre recupera episodis procultura catalana: l'"Afer Galingosa", els Fets de Palau, "Volem bisbes catalans!"...