L'irlandès Neil Hannon porta des dels 90 sent «diví», liderant una banda que ha variat al llarg de deu discos però que sempre ha mantingut les seves lletres iròniques i melodies de pop de cambra com a constant. Conscient que The Divine Comedy és ell, gira en solitari oferint una mirada nua a Casa-nova, Fin De Siècle Bang Goes The Knighthood, el darrer disc de la banda. Avui l'Auditori de Girona acollirà un concert on farà gala de talent musical però també escènic: i és que Hannon és un showman que juga a despistar vestint-se de dandi.

Tocar les seves cançons en acústic és redescobrir-les, o les sent exactament iguals però amb un vestit diferent... o despullades?

Són més nues, per descomptat, però el que se sent completament nu interpretant-les així sóc jo! És com estar en un circ, m'espanta però també ho trobo molt divertit.

Por... per què?

He de pensar molt més el que faig. Fa tres anys que giro en solitari, sense The Divine Comedy; ja gairebé no recordo com era tocar amb banda, però era molt més relaxant tenir gent al darrere que em fes costat. Ara he de tenir en compte on poso els dits, la frase que ve després, si entono o no... però és molt més satisfactori. Desenvolupes una relació amb el públic molt més intensa. Fins i tot puc aturar-me a mitja cançó i començar a parlar! (riu)

De fet, la seva imatge de dandi és molt més evident en aquesta mena d'espectacles. Li agrada interpretar aquest paper?

Intento no actuar, però és impossible no ser una lleugera caricatura de tu mateix quan ets sobre l'escenari. No és que et disfressis, però sí emfasitzes trets propis: ets tu deu vegades. I encara ara, no entenc perquè a la gent li agrada tant (riu). Tampoc no sé per què se m'atribueix la imatge de dandi britànic, si jo sóc irlandès... a més, ara qualsevol banda de brunch va ben mudada, amb vestit i corbata. Potser m'hauria de plantejar començar a actuar amb texans i samarreta!

El que sí és clar és que girar sol és un avantatge, en plena crisi.

Abans no es venien discos, i la manera de fer diners eren els concerts. Després va arribar el moment que la gent va deixar d'anar a les sales, o les sales de programar actuacions, no ho sé. I per tant també va ser el moment adequat, financerament i artística, de llençar-me al solo. No negaré que l'aspecte econòmic hi és, però no és tant el voler fer diners sinó voler tocar. I aquesta és gairebé l'única manera.

L'any passat va adaptar un musical clàssic, Swallows and Amazons, al West End de Londres. Està fent diversos projectes paral·lels i ha reconegut estar una mica cansat de The Divine Comedy. Podem esperar material nou aviat, o mai?

Déu meu! No pararé mai d'oferir-ne, pel que realment visc és per escriure música, però del que sí he parat és de fer certes coses. Vaig fer recentment un àlbum sobre criquet i estic treballant en el segon; ja sé que ben poca gent el deu voler, però m'ho vaig passar tan bé amb el primer que no ho podré evitar (riu). Tampoc fa tant de temps del darrer àlbum de The Divine Comedy, no? Són només dos anys, potser l'any vinent en faré un altre.

I què el mou a tants projectes paral·lels? No és gaire habitual.

Vull provar de fer absolutament de tot, m'agrada reptar-me a veure si puc sortir-me'n de coses que no són les que se suposa que hauria de fer. Per exemple, m'he adonat que sí que puc escriure un musical; però recentment l'Opera House de Londres em va donar l'oportunitat d'escriure una òpera curta, i ho vaig fer. Em vaig asseure a veure l'estrena... i em vaig adonar que no puc (riu). Va ser divertit i la gent va anar-la a veure, però realment escriure una òpera em depassa.

En canvi, com comentava, la versió d'aquest musical infantil sí que va funcionar molt bé. Ser pare és un requisit per tirar endavant un projecte semblant?

Ho podria haver fet sense l'experiència de la paternitat, però sens dubte hauria sortit alguna cosa molt diferent. Segurament alguna cosa molt més sexi (riu).

Que no es pot ser sexi, sent pare?

No ho sé, si no es pot; però sí que cada cop és més i més difícil!

Vostè ha dit en alguna ocasió que ja va néixer vell, que era un senyor gran atrapat en el cos d'un de jove. Ara ja en té 40; quan sentirà que cos i ànima estan en equilibri?

Bé, ara ja sóc un home gran en el cos d'un de mitjana edat, potser quan en tingui 70 s'equipararan! De veritat, sóc molt vell: m'agrada asseure'm en una butaca, escoltar Ravel davant d'una bona xemeneia amb uns quants gossos, beure'm una copa de xerès, llegir un bon llibre i fumar en pipa. No se m'acut res de més agradable.

I troba que és més difícil lligar en una Indie Disco que en una de normal, o és igual de difícil arreu?

És fàcil... en la meva imaginació (riu). La veritat és que no he anat a gaires discoteques indie; quan era jove vivia enmig del no-res, i no hi havia res de semblant. Quan anava a la discoteca ballava Jennifer Rush o Def Leppard, i era tot el que hi havia. Si tenies molta sort, ocasionalment sonava Lovecats de The Cure, però en general era horrible. A més era molt tímid, així que les meves cançons parlen de com jo voldria que fos la vida, no pas de com realment és o era. Un escriptor fa novel·les i no té per què haver viscut tot el que hi plasma; jo faig igual.