Una ciutat nord-americana buida i fantasmal té com a única habitant una dona gran que parla sobre les seves vivències i les del lloc on es troba: paisatges desolats, pobles deshabitats, cases abandonades a la Ruta 66... ella és en part la protagonista de Ghost Road, escrita per Fabrice Murgi, amb música de Dominique Pauwels, Viviane De Muynck com a actriu, i Jacqueline Van Quallie com a cantant, que es veurà avui a El Canal.
L'obra de Murgia descriu el caos econòmic de la Ruta 66 i com afecta la societat en general i les persones en particular. L'autor va dir sobre Estats Units que "cap altre país personalitza millor l'eufòria i l'atzucac del sistema capitalista", i descriu indrets a través dels personatges que els poblen.
Una generació més jove
Però per si fos poc, La bête i Ghost Road no són les úniques propostes d'aquest cap de setmana. I és que després de triomfar la passada temporada amb Els jugadors, una història de desolació d'uns personatges pròxims als 60 anys, Pau Miró torna ara centrant-se en la generació més jove amb Un refugi indie. L'obra s'estrena demà a La Planeta i després farà temporada a la Beckett.
Aquesta és la història de joves que busquen refugi, que s'entrecreuen i que busquen sobreviure en un moment econòmic difícil lluitant contra la falta d'esperança, deixant lloc per al sentit de l'humor; segons Miró, els personatges es mouen entre una estètica "molt estilitzada i mona" i unes vides "molt dures on han de fer de tot".
Encara que La bête arriba avui a Temporada Alta, segur que molts dels qui l'aniran a veure ja saben com comença; i és que en la seva estrena al TNC, crítica i públic van ser altaveus d'una arrencada que s'ha fet mereixedora unànime del qualificatiu tour de force: mitja hora de monòleg de Jordi Bosch, que encadena versos alexandrins a la manera de Molière, farcits d'agudesa. L'obra acomiada Sergi Belbel del Teatre Nacional amb un interessant enfrontament, encara avui vigent, entre art culte i art popular; Bosch representa aquest darrer vestint-se de Valère, un actor de carrer descarat, d'enorme ego i capaç de desmuntar els esquemes de l'encotillada cort francesa del segle XVII.
El primer repte que li va suposar La bête va ser haver-se de posar a la pell del protagonista en un temps rècord, per la malaltia d'Anna Lizaran. Un fet professional i emocionalment complex.
El component emocional per la meva relació amb l'Anna ha estat essencial. Hem fet molts muntatges junts i la notícia em va afectar, i vaig pensar que si li podia donar un cop de mà en la producció havia de fer-ho. A més concebem la comèdia de manera semblant, i crec que la meva interpretació és respectuosa amb la que hauria fet ella.
Que Sergi Belbel s'acomiadi del TNC amb l'obra també deu haver influït en la decisió.
És una manera meravellosa de dir adéu, amb una obra com feta a mida. És una persona molt intel·ligent, amb una gran sensibilitat teatral, i molt valenta per portar a un Teatre Nacional aquest debat entre el teatre culte i el popular. Molière és hàbil perquè no tanca files a l'entorn de cap posició i deixa espai per a la reflexió. En definitiva, hi havia massa elements que m'empenyien a llençar-m'hi com per no fer-ho.
A més del condicionant de la urgència, ha hagut de treballar amb un text molt complicat. Què fa tan especial aquesta peça en vers?
És molt difícil i es compon d'alexandrins, però la traducció de Joan Sellent és magnífica. No és que hi digui jo, tothom ha corroborat que és d'una excel·lència màxima.
El text es veu poc fora de França per la dificultat de traduir-lo. Què destaca de la feina de Sellent?
L'elegància dels versos, que ha traduït amb molta intel·ligència: ha unit un llenguatge entenedor amb alguns girs amb el punt just de cultisme. El text treballa en favor de tothom: del qui l'escolta i de qui l'interpreta, perquè és fàcil entrar-hi i respirar amb les paraules, flueix sol.
Com deia abans, l'obra planteja la tensió entre teatre popular i culte. La dualitat segueix igual de vigent que en l'època de Molière?
Crec que existirà sempre. L'interessant és acostar un llenguatge teatral de qualitat, ben elaborat, a tots els públics. Estaria bé trencar aquesta línia, per tal que el teatre pugui explicar bones històries que ajudin el públic a reflexionar, però en les quals sigui fàcil entrar.
És senzill de dir, però complicat de fer, com s'adona el personatge interpretat per Abel Folk...
El príncep Conti vol unir dues bèsties teatrals: una que coneix actuant al carrer, i una de molt culta. La idea és bona, però la realitat topa amb dos egos terribles, que no entenen el concepte d'equip. Les dues maneres tan diferents que tenen d'entendre el teatre fan que no puguin crear junts, que el projecte sigui un desastre.
Molière es va autoparodiar escrivint l'obra. Avui hi ha gaires autors disposats a riure's d'ells?
En trobaríem més d'un, perquè l'humor i la ironia són senyal d'intel·ligència. La del pallasso és una gran virtut, la de fer-nos riure ?burlant-nos de nosaltres mateixos. La comèdia és una catarsi conjunta.
I quina creu que és la bèstia del nostre panorama cultural?
És la mateixa situació, la que és la bèstia negra: aquesta crisi que ho està arrossegant tot. Mesures com les retallades i l'augment de l'IVA ?estan fent un mal terrible al sector; la cultura és quelcom que es fa poc a poc i amb molta sensibilitat, que costa de construir però és molt ?fàcil de destruir en un instant. Vull pensar que ens en sortirem i per això seguim treballant, però arribarà el dia en què ja no sé què podrem fer nosaltres, pobres formigues!
