Carrers buits. Silenciosos. Escasos transeünts que solen ser Reis que han perdut el tren, carregats de bosses de plàstic. Reis de pobre. Els pisos il·luminats són un caos circulatori. Per unes hores és el triomf de la democràcia dels infants. Tot és nou, sorprenent, al·lucinant. També el somriure dels grans, captius pel goig dels petits. Extranya festa la de Reis que arranca un somriure ben llarg en un món que l'havia perdut. Dia de Reis. És la màgia d'una alegria que brolla d'una altra alegria. Poca cosa l'arranca aquest goisg contagiós: una nina que plora, un patinet, un camió de plàstic, un helicòpter de la Creu Roja. L'alegria esclata per un no res. Però no són els objectes que fan somriure els grans. És l'alegria inestroncable dels infants. El que provoca el goig no són les coses. Són les persones. L'alegria és una reacció humana. Els animals poden estar enjuguessats. És biologia. Els pares estan plens de goig: és el goig de l'esperit. L'alegria humanitza la persona. Molta gent no se'n adona: l'alegria de Reis ve de que Déu s'ha donat a sí mateix com a regal alliberador. "El Verb és feu carn i habità entre nosaltres" (Jo.1). M'he fixat que, pels vols de migdia, les carreteres s'omplen de fileres de cotxes que deuen anar al poble veí a dinar amb la família. Ningú va esvarat. Es va i es torna per fer reis o per buscar els reis. Són com caravanes modernes que tornen a l'oasis familiar. L'alegria és expansiva, solidària. No és només un viure content, sinó la voluntat de voler viure content, malgrat els arguments en contra. Un alegria sempre fràgil, que es cansa aviat com els nens que, llassats de jugar, abandonen els seus Reis perquè tot allò que és humà satura. Malgrat tot, aquestes alegries humanes ens manifesten que l'home està fet per a una alegria que no passa. Eterna.
