L'Església no són els altres, "aquells", sinó nosaltres. Molt so-

vint, alguns grups cristians fan la impressió que la veritable mare que hem tingut els creients es va morir el segle III i que, des de Constantí, el que tenim és una madrastra sense entranyes. Per què ho dic d'aquesta manera? Perquè sembla que, quan parlem de l'Església ide-

al o de la veritable comunitat de

Jesús, només pensem en els tres

primers segles de l'Església, quan

el cristianisme era sovint clandestí, perseguit, una minoria -certament creativa i amb gran capacitat de testimoniatge- i no en els segles posteriors. Des de Constantí, per posar un data, l'Església va anar adquirint la condició de "religió oficial" i va anar assumint una presència i una acció de més incidència en la societat. Per això mateix va conformar la seva estructura i organització adaptant-la a les noves situacions. Una

estructura i una organització que

han anat canviant al llarg dels segles fins avui. Sovint, quan es parla de l'Església, s'estableix una gran diferència entre "la cúria vaticana", "les cúries diocesanes", "l'Església jeràrquica" només com a institucions de poder mundà, i "la comunitat", "les comunitats populars", "l'Església de base" com a úniques fidels al

projecte de Jesús. Més encara, s'insinua explícitament que "les

cúries" -per més antipàtiques que

ens semblin- estiguin excloses de

la comunitat perquè Jesús només

es fa present entre els germans i

germanes que s'ho mereixen, els

qui pensen igual o tenen uns plantejaments semblants. Els qui pensen d'aquesta manera també exposen les seves raons: la necessitat de democratitzar les estructures eclesials, els canvis necessaris per adaptar-se a una canviant organització social, les urgències evangelitzadores, el paper de les dones, la figura històrica dels preveres, el model de presència pública de l'Església com a llevat,

llum i sal... Podem considerar algunes d'aquestes qüestions, perquè a tots ens preocupen. Però es donen unes actituds en afrontar-les que, de tanta llum que volen projectar, ens enceguen, sense veure-hi clar i trencant pràcticament el gran valor de la comunió i de la unitat eclesial. Cal ser crítics amb els discursos que accentuen que els canvis els ha de fer l'Església, els altres, i no nosaltres. Siguem (...) (Extret del Full Parroquial d'aquesta setmana).