Excel·lències universitàries

Portem més d'una dècada amb diferents reformes legislatives impulsades per "comissions d'experts", sense escoltar la comunitat universitària ni la societat en el seu conjunt. Són processos elitistes i tecnocràtics allunyats d'una anàlisi acurada, contrastada i argumentada tal com caldria esperar.

Espanya, diuen, no compta amb universitats d'excel·lència. Què s'ha de tenir per aparèixer en aquests rànquings que atorguen aquest distintiu? Això: produir premis Nobel científics o medalles Fields de matemàtiques; publicar articles a les revistes Nature i Science o en d'altres, escrites majoritàriament en anglès, considerades de qualitat (per empreses que es dediquen a aquest afer, com, per exemple, Standard and Poor's, Moody's o Fitch en l'àmbit de les finances, amb la neutralitat i el rigor que tots coneixem); a part d'altres detalls com podrien ser el nombre de llibres de les seves biblioteques, el nombre de projectes finançats externament (ja sabem també que les entitats finançadores, començant pel Ministeri de Defensa, són d'una neutralitat exquisida), les patents aconseguides o el nombre de tesis doctorals llegides (comptant-hi les plagiades, les comprades -com la del fill de Gaddafi a la London School of Economics- i les inútils)É Queda clar, per tant, que formar professionals sòlids, competents i responsables no cotitza en aquest mercat, com tampoc ho fa oferir un bon servei a la societat més pròxima (empreses, comerços, institucions, serveis o persones).

Les universitats, escriuen els experts de la comissió, constitueixen un servei públic i s'adrecen, en primera instància als estudiants i, en segona, al conjunt de la societat. Què hi busquen els estudiants a la universitat? Indubtablement, formar-se: com a professionals i com a ciutadans. Doncs convé saber que, per als experts que han elaborat aquest informe pel ministre Wert, la formació es considera una càrrega (i, com a tal, molesta perquè distreu el professorat de la seva feina primordial, que és la recerca), una mena de peatge que cal pagar per poder fer la feina de veritat i justificar-se davant la societat. El missatge al professorat és ben clar: "la docència no compta ni per fer carrera universitària, ni per ser considerat bon professor universitari, ni per millorar el sou; dediqueu-vos a publicar en revistes indexades i a obtenir finançament per fer recerca...".

Ens sembla imprescindible que el professorat universitari investigui, generi coneixement i noves idees, contribueixi a comprendre i resoldre els problemes i els interrogants que tant la natura com les societats ens plantegen, diagnostiqui i avaluï els programes i intervencions; és evident que aquest fet fa que la docència sigui millor, útil i motivadora. Ara, no es pot deixar sense resposta, com fa la Comissió, l'evidència que hi ha investigadors que són mals professors i que, en conseqüència, aquest no hauria de ser l'únic criteri de selecció i promoció del professorat universitari. I encara tenen la barra d'afirmar que el problema principal de la docència és que és de mal avaluar (amb això tenen raó), com si la recerca sí que fos de bon avaluar! Si creuen que els mèrits docents no es poden valorar només pel nombre de classes fetes o pel nombre de cursets realitzats, per què, doncs, valoren els mèrits investigadors pel nombre d'articles publicats en determinades revistes o per la participació en determinats projectes? Avaluar és donar valor a alguna cosa i queda clar en el nou model de la universitat de l'excel·lència què té valor i què no en té. L'avaluació és sempre una activitat complexa; recollir informació fiable i rellevant és molt diferent d'acumular dades de bon obtenir per arribar a coeficients que no volen dir res. És evident que s'ha d'avaluar la feina feta pel professorat, tant la de docència com la de recerca, però s'ha de fer no només amb objectivitat, sinó també amb rigor, sentit i mitjans, i amb la participació de la persona avaluada. La resta és pura aparença, vestida de neutralitat tècnica.

Malgrat que l'informe dels experts es presenti sota el títol de Propostes per a la reforma i millora de la qualitat i eficiència del sistema universitari espanyol, els conceptes de democràcia i participació hi són absents. Segons ells, els òrgans de govern de les universitats són massa i amb massa membres; són poc àgils i poc professionalitzats; són poc flexibles i poc eficients. I, per si fos poc, són tots ells endogàmics. La solució? Menys democràcia i menys participació (d'això alguns en diuen governança). Fins ara els rectors de les universitats en democràcia els han escollit o bé per sufragi universal de tota la comunitat universitària -professorat, estudiants i personal d'administració i serveis- (encara que amb vot ponderat, de manera que el vot del professorat compta molt més que el dels altres dos sectors) o bé pel claustre, on hi ha representats els tres estaments (també amb majoria clara del professorat). Ara es proposa que l'esculli un nou "Consell d'Universitat", format per 21-25 membres, la meitat elegits pel claustre; el 25% proposats pel govern de les Comunitats Autònomes respectives; i l'altre 25% designats pels dos grups anteriors entre persones de prestigi reconegut i d'interès per a la universitat (això sí, es diu que s'ha de garantir que, entre aquests 21-25 membres hi hagi almenys un estudiant i un PAS).

El Consell Social, l'òrgan de participació de la societat en el govern de les universitats, amb àmplies competències econòmiques, acadèmiques i estratègiques, desapareixeria. I el claustre, ja ara amb unes competències molt escasses i limitades, passaria a ser un òrgan estrictament consultiu, decoratiu, format per un màxim de 70 persones, el 80% de les quals haurien de ser professors i professores.

Si amb tot això no n'hi ha prou per fer "més democràtica" la universitat, els degans de les Facultats serien designats pel rector (i no escollits pel professorat, estudiants i PAS respectius), amb la qual cosa el cercle de l'agilitat i l'eficiència quedaria tancat; la democràcia hauria passat a millor vida. Total, per què ha de perdre el temps el professorat en el govern de la universitat fent política acadèmica, científica i universitària? Per què hem d'escoltar els estudiants i fer-los partícips de la construcció d'una institució educativa superior amb una incidència tant significativa? Per què hem de preocupar el personal d'administració i serveis amb els maldecaps que comporta la direcció d'un servei públic com aquest? És clar: deixem que d'altres persones perdin el temps en això que no va amb nosaltres i dediquem-nos a la nostra petita parcel·la. Cadascú la seva. I, si pot ser, fent tot el possible perquè el nostre resultat sigui millor, més competitiu, que el del costat. L'estímul i l'incentiu que hi ha en el fons de la reforma que es prepara és la pura competitivitat entre persones, projectes, universitats i el que es vulgui. És com a mínim dubtós que aquest afany per superar l'altre hagi de ser un dels principals incentius i valors del nostre sistema universitari. Una cosa sí que hem d'agrair a la comissió d'experts: la claredat de les seves propostes, el desvergonyiment dels seus plantejaments; s'entén tot. S'atreveixen a dir, fins i tot, que l'anomenat pla Bolonya ha estat un desastre i que ens ha allunyat encara més d'Europa (quan tot just aquest any sortiran els primers graduats que han seguit aquest Pla que havia de ser la solució de tots els mals). Interessant: això gairebé només ho havíem sentit a dir als estudiants que es van tancar a les universitats (també a la de Girona) i que es van manifestar als carrers.

El futur intel·lectual de la universitat està en joc i és -o hauria de ser- cosa de tots. Dels universitaris (treballadors i estudiants) en primer lloc però també de la societat en general, principal finançadora i receptora dels seus serveis. No podem quedar-nos passius mentre es va fent gran aquesta "bombolla de la universitat de l'excel·lència".