Amb Inside Llewyn Davis, els germans Coen han tornat per onzena vegada al Festival de Canes, on ja hi han guanyat anteriorment la Palma d'Or -amb Barton Fink (1991)- i el Premi de Millor Direcció en tres ocasions -Fargo (1996) i L'home que no hi era (2001), a més de Barton Fink-. Obra volgudament menor, Inside Llewyn Davis potser no acabi figurant al palmarès d'enguany, però ja s'ha convertit en una de les triomfadores entre els cinèfils, que l'han celebrada durant la projecció i li han dedicat una sonora ovació.

Es tracta d'una comèdia musical amb forma de pel·lícula biogràfica sobre un cantant de folk al Village novaiorquès de 1961. Lliurement, s'inspira en la figura de Dave Van Ronk, emblemàtic representant del corrent musical de transició entre l'època de Pete Seeger i la de Bob Dylan; però el protagonista és una pura creació dels cineastes i l'encarna l'actor Oscar Isaac, que també hi interpreta les cançons.

Perdedor sense remei, Llewyn Davis busca sortint-se'n amb els seus temes sentits i greus, mentre veu com alguns col·legues triomfen fàcilment amb tonades enganxoses. Això dóna peu a bons moments musicals i a sorneguers gags còmics, especialment a costa de la caricatura dels típics cantants "cumba", incorporats amb còmica prestació pel tàndem Justin Timberlake i Carey Mulligan.

I mentrestant, els Coen van recreant l'ambient del Village de Nova York quan encara no era l'indret mític en què aviat es convertiria. Amb la murrieria que els caracteritza evoquen aquella època de joves inquiets que dormien en sofàs de coneguts i saludats, temps d'un primer club que els feia cas, d'intel·lectuals que els convidaven a taula, de discogràfiques que miraven d'editar-los algun LP, de productors amatents...

Un diable holandès

Feia tres dècades que cap producció essencialment holandesa no entrava en competició a Canes i Borgman, d'Alex van Warmerdam, ha tingut el discutible honor de posar-hi remei. Comèdia negra i d'un humor un pèl surrealista, narra literalment la penetració del dimoni i la seva cohort al si d'una família benestant i com la van destruint a partir de les fractures interiors dels seus membres. Res que no s'hagi fet abans (i molt millor) al cinema; però l'estil d'aquest cineasta crea expectatives d'un tractament nou, fresc.

I certament propicia acudits enginyosos, una representació prou divertida del diable i les seves malifetes i entreté força. Tanmateix, els problemes dels mortals, és a dir, un marit violent, la inestabilitat mental de la dona, una filla petita perversa, la criada estranya... queden com a pretextos tòpics per justificar la festa demoníaca.