Saben aquell moment de pau exquisida que es produeix just després del final d´una tempesta? Quan les gotes llisquen tímidament per les fulles dels arbres, l´aire pur circula amunt i avall com si d´una gimcana de relaxació es tractés i els núvols deixen entreveure la presència d´un sol que, poc a poc, va devorant la foscor. El paisatge que transmet una peculiar sensació de felicitat eterna, fragmentada per moments per la melancolia. Hi buscaven una banda sonora? Les quatre llargues peces (de 6,42 a 15,21 minuts) que integren la segona referència del basc Iñigo Ugarteburu encaixen a la perfecció en aquest quadre increïble, que ofereix un espai confortable per a tots els amants de l´equilibri natural. Si amb Back & Forth (2012) apostava exclusivament per temes instrumentals, en aquesta ocasió, l´ex de Café Teatro es deixa escoltar, de forma subtil, en els dos primers talls. Un Miradas en el que el punteig de la guitarra adopta la funció de narrador, el clarinet la de protagonista orquestral i la veu un paper secundari. Amb Dicen, el piano captiva des de la primera a la última nota mentre la veu, també suau, es deixa acaronar. Les instrumentals Tomodachi -que injecta una dolça dosi de sensibilitat- i Homing -una extenuant i longeva transformació purificant- clouen el que també es pot entendre com un perfecte manual de relaxació.
