Tenir una idea clara del que la fe afegeix a la vida és important. Si és que li afegeix, dirà el no creient. El que és cert és que el tema de llibertat religiosa pot ser considerat cabdal.

Aquest tema sempre ha estat rellevant, tant, que el papa Francesc, en el seu Missatge per la XLVll Jornada Mundial de la Pau (13-Xll-2013), presenta la fraternitat com a fonament i camí per a la pau. Ja fa dies que ens està explicant el missatge evangèlic de la dignitat de la persona humana.

Ens deletreja aquesta dignitat partint de la Bíblia, dels seus mateixos orígens, remarcant que l'ésser humà té un jo profund que va més enllà de la simple corporeitat, que no és un joc de neurones que es connecten com en un disc dur. Sostenint el seu ADN, el seu "piano", més o menys afinat, hi ha el "pianista", el que és responsable de les seves decisions, que està equipat amb el do de llibertat, i que és capaç de superar el propi jo i d'estimar, de reconèixer a tot ésser construït com ell la dignitat del seu esperit.

Les primeres pàgines de l'Antic Testament deixen clar que l'home és un ésser espiritual, amb raó i cor, amb ànima espiritual, a la qual la fe li fa saber, seguint el mateix fil bíblic, que participa de la interioritat de Déu, de la seva vida trinitària, participant per pur do, de la manera de ser de Déu, essent fill seu, perquè a Ell li ha donat la gana de fer-ho per un excés del seu Amor que crea i que salva.

Si això és acceptat lliurement, la persona convençuda accepta automàticament un ordre metafísic, una manera total de ser, una identitat que el situa en una forma excepcional per viure en fraternitat, per construir un món just, per experimentar la llibertat interior davant de qualsevol violència o qualsevol injustícia, per relacionar-se amb els altres en un món de pau. Un gran obstacle a aquesta aportació de la fe és la manca de llibertat religiosa. Amb ella, s'entén l'home total. El millor client de la "polis" hauria de ser el creient.