En aquest diumenge cinquè de quaresma, a les Misses de tot el món escoltarem la narració evangèlica de la resurrecció de Llàtzer, aquell amic de Jesús que vivia al poble de Betània.
La resurrecció de Llàtzer fou un retorn a la vida humana, signe i tast de la resurrecció plena de Jesucrist i de tots nosaltres en ell.
La nostra esperança, però, és participar de la resurrecció de Jesús. Ell mateix va respondre així a la queixa de la germana del mort: "Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi no moriran mai més".
Heus aquí la gran esperança que ens cal viure, celebrar i comunicar sempre, i sobretot quan acomiadem persones estimades que han mort.
Permeteu-me alguns fets de la meva pròpia experiència per expressar que no ens hem de deixar robar ni hem d'amagar aquesta certesa, la nostra esperança.
-Sovint, després de la celebració de les pregàries d'enterraments o funerals, jo veia que alguns familiars o amics, amb tota la voluntat del món, recordaven aspectes positius del difunt o difunta i acabaven dirigint-se a aquella persona estimada dient-li: "Siguis on siguis....". Malament, perquè l'expressió no manifesta cap esperança ni és un bon desig per al difunt. Hem estat pregant i demanant "un bon cel", la salvació, i al final apareix el gran dubte: o es converteix en pols, o és amb Déu o condemnat sense Déu o purificant-se per ser amb Ell.
Quan això succeïa, amb tota delicadesa jo acabava dient: "Com que li desitgem el millor, apostem per la vida per sempre amb Déu. No el recordeu com a pols, sinó viu".
-En diverses situacions em trobava que els pares, en ocasó de la mort d'avis, besavis, tiets... evitaven que els seus fills petits anessin a la celebració cristiana de les exèquies "perquè no s'espantessin", i m'ho presentaven com una actitud pedagògica. (...)(Extret del Full Parroquial d'aquesta setmana).
