haeringer al piano

Marcel Sabaté, direcció. D Auditori de Girona. 11/05. W. A. Mozart: Serenata per a cordes núm. 13, en sol major K 525, Concert per a piano i orquestra núm. 12, en la major K 414, Simfonia núm. 40, en sol menor, K 550; M. Haeringer: Polonesa per a piano i orquestra, en do menor.

ichael Andreas Haeringer és un talent molt jove amb una tècnica admirable que sorprèn molta gent. No debades és capaç d'afrontar un concert de Mozart que encara que és força assequible presenta notables dificultats. La tècnica no és el problema de Haeringer però la seva musicalitat amb maneres de molt bon músic encara s'està formant. És una obvietat però cal fer notar que el prodigi tècnic no sempre és paral·lel a la maduresa musical, però tot arribarà amb el treball. Tot això ben entès cal dir que és un autèntic plaer escoltar Haeringer perquè ja té un toc molt interessant i amb Mozart pot oferir una lectura molt endreçada que reporta vitalitat i una dosi de virtuosisme incipient admirable. Vam poder observar molta seguretat i ganes d'explicar la música, la qual cosa apunta cap a una línia extraordinària.

Estic convençut que les passes d'aquest pianista i estudiant de composició ben guiades fins ara hauran de tenir un resultat extraordinari. Per altra part és molt important que formats d'aquesta mena es facin perquè generen molt entusiame en els públics infantils, tal com vam poder comprovar fent una ullada a l'aforament.

La GiOrquestra va mantenir la seva bona forma, sobretot en l'acompanyament del piano en el concert que protagonitzava Haeringer. Amb la Serenata van apostar per la frescor i la ponderació en una lectura de tall tradicional però molt ben perfilada. La Simfonia va tenir moments molt brillants sobretot en la corda, en què una vegada més hem de destacar la força del seu concertino i una molt bona sonoritat de les cordes greus.

Llàstima però, de les trompes, que van estar prou disortades en les seves evolucions. Molt bones les aportacions del flautista malgrat una certa manca de diàleg amb els dos oboès que no van acabar de concertar del tot. Malgrat això, el to general va poder reflectir les meravelles d'aquesta simfonia inefable de Mozart.