Reconec que no ho dic amb seguretat. El que sí que sé és que no són pardals. M'hi jugo l'article que són estornells, aquells que porten tants malsdecaps a tants ajuntaments per les catifes que deixen al seu pas. Jo no tinc problemes amb la munió que cada capvespre ve a refugiar-se a les branques altes del meu plàtan, arran de la finestra de la meva habitació. Són impressionants. No per la seva bellesa, que és vulgar, amb el seu plomatge de color negre -diuen que ratllat de verd-, esverats i espantadissos, uniformats com amb una granota de treball. Però són automàtics, d'una precisió espectacular.
A quarts de vuit del vespre -en aquest temps i amb aquest horari- es concentren en un espai petit de cel sobre els carrers del poble. Apareixen com a toc de diana. Voleien en grans cercles, ràpids, i vénen i fugen i tornen com un ramat de cabres alades entorn del platanar urbà. De cop, es desprenen de l'esquadró i es llencen en picat sobre les branques més altes i mitjanes, com un atac de caces.
Però el que és meravellós, al meu entendre, és que els suporta qualsevol branquilló, s'hi arrapen en sec, sense un moviment de trontoll, i es queden immòbils, en el seu hotel vegetal, amb una precisió i una rapidesa que sembla de control digital. Espectacle de circ.
ser un estornell. Estem envoltats de bellesa. Però l'home sovint té cataractes. No gosa dir: que gran és Déu!
