Sempre tenim les llengües mortes per entendre millor les vives. El llatí ens diu que les nostres "fires" vénen de "feria", "dies feriae", que vol dia "dia de festa". Les Fires de Sant Narcís, patró de Girona i la diòcesi, són festes, com totes les festes. Però les de Girona tenen una grau d'intimitat singular.
Girona és petita i es torna més petita. Atrau els gironins escampats per altres geografies. Tota ella ha concentrat el seu espai. Els carrers esdevenen teus. Les cares conegudes es multipliquen. La gent camina lentament, sense pressa, degustant el present i el passat. Quan no plou, el clima tardoral converteix la ciutat en una plaça de poble.
La missa d'onze, a l'església de Sant Feliu, dóna al to festiu la seva arrel profunda. La paraula del nostre Bisbe s'integra a la festa i li dóna sentit. I l'olor familiar de l'arròs arriba al carrer abans de convertir la sobretaula en una tertúlia on el passat venç el present. I el cor s'esponja en el goig de l'afecte sorgit de la sang i de l'amistat. És un espai intens i curt. Tinc la impressió que, aquest dia, es llegeix menys el diari. El "viva veu" domina. Però el dolor de les mil "perifèries" no ha desaparegut. Només sabem relaxar-nos unes hores. Segueix el gran repte de construir una convivència justa, correcta -almenys correcta-, respectuosa i ambable.
Quan les fires encara respiren, els gironins perllonguen, en certa manera, la sobretaula, portant crisantems al cementiri. És un reconeixement que la història no s'acaba amb una cremació. És un reconeixment de deute i de perdó i d'amor. Les flors són sempre per als vivents. Quan la plantilla de neteja de l'Ajuntament ha passat l'escombra sobre les deixalles de la Copa, els carreus dels campanars de Sant Feliu i de la Catedral ens parlen d'una invitació a una festa eterna. "Jo sóc la Resurrecció i la Vida".
