Els verbs llatins, sobretot en temps futur, són sempre aclaridors. Fins i tot els juristes els utilitzen, perquè en poques lletres descriuen el seu contingut. Per exemple: nasciturus, el que ha de néixer. Es parla dels drets del nasciturus. També es parla del moriturus: el que ha de morir. No recordo si era del protocol dels gladiadors que honoraven la presidència del combat amb aquestes paraules: morituri te salutant ("els que moriran et saluden").
Parlar de la mort és inevitable perquè ho exigeix el realisme de la vida. Però he observat que, avui, la mort no té cabuda en l'opinió pública, quan ja ha tingut lloc. La funerària i les esqueles tenen l'última paraula. S'intenta alleugir el dolor, com és natural, però la cultura actual no parla de després de la mort. No es fa cap pregunta. No té resposta. La cultura sobre el després de la mort no existeix. En tot cas es concentra en les biografies, que són sempre mirades enrere. Les mateixes esqueles solen il·lustrar-se amb versos d'una poesia sentimental que es refereix al record: al "jo" dels que viuen. No es pensa en el jo des que han mort.
En canvi, la cultura cristiana de la mort és molt més important que el temps exhaurit. Hi ha parròquies rurals del nostre territori que encara tenen el cementiri adossat a l'Església o molt a prop d'aquesta. Els diumenges, era trobada de morts i de vius. El record tenia una vivesa que alimentava la tradició. La paraula "cementiri" és una paraula grega que vol dir "dormitori". El creient, segons el grau del seu personal compromís de fe, viu en la certesa de la resurrecció. La cultura moderna reacciona com aquella àvia que no creia que la terra fos rodona. Sense centrar la vida en Jesucrist, el coneixement que es té de l'home s'atura amb la factura de les funeràries. Només la fe dóna la certesa "d'aquella pàtria, on no hi ha la mort i on el goig és etern".
