"No m'he penedit mai de fer-me monja. Sempre he estat feliç: tot i les renúncies que m'ha comportat, vaig seguir una vocació de tot cor, sense frustracions, perquè era el que volia". Aquestes són les ?paraules de Maria Antònia Castanyer, que viu des dels 19 anys al monestir de Sant Daniel. El 29 d'octubre en va complir 100.

Castanyer és l'única monja que queda al monestir d'abans de la guerra. Va néixer el dia de Sant Narcís de 1914, i va entrar a com a novícia a Sant Daniel el 15 de novembre de 1933. Com que venia d'una família molt nombrosa -tenia set germans- i culta, al principi li va xocar trobar-se amb un sistema rígid i més aviat antiquat. "Ens feien posar, per exemple, un mocador al cap, però ja se sap, era l'època. Jo no hi donava gaire importància", explica. També va sorprendre's en l'aspecte religiós: "A mi m'agradava la lectura litúrgica, i al convent no estaven per això... tenien una pietat més pietista", assenyala Castanyer, que assegura que va entrar al convent "amb un esperit de renovació".

En aquell moment la comunitat benedictina constava de 24 monges (actualment són vuit), i l'abadessa era Assumpció Cols. La jove novícia va dedicar-se a formar-se i fer labors. En aquell moment tot es feia en castellà, i la comunitat encara trigaria un temps a adoptar el català.

Tot plegat, però, va quedar interromput per la Guerra Civil. Les monges van haver d'abandonar el monestir, que va ser ocupat pels nacionals. Castanyer recorda que, per ajudar-la a fugir, el seu pare i germans la van anar a buscar per dur-la a casa. "Totes les monges ens vam vestir de seglars i ens van fer sortir corrent", indica. A la sortida, un militar, en sospitar que eren monges, els va preguntar l'edat, i en veure que eren tan joves, va respondre: "Vaja, però si totes les dones han nascut per ser mares!".

Castanyer es va refugiar a casa la seva família, a Santa Eugènia, però no ho va fer sola. El seu pare, Josep Castanyer, ferroviari de professió, va acollir diverses monges i fins i tot l'abadessa, que va morir allà i va ser enterrada al panteó familiar. "El meu pare era molt caritatiu i va abraçar les monges sense por que el poguessin perseguir", recorda. "Durant la guerra celebràvem missa d'amagat a casa nostra", explica, tot recordant que els seus germans en feien broma: "Això sembla un monestir!".

Un cop acabada la guerra, les monges no van poder tornar al monestir, ja que encara estava ocupat pels militars. Per això, el 1939 van instal·lar-se en una casa propera, on el 1940 Castanyer va celebrar la professió solemne. No seria fins més endavant que podrien tornar a ocupar l'edifici, que havia quedat molt malmès per la guerra: "Els militars havien buidat el monestir, ho van embrutir i malmetre tot. No va quedar ni una porta ni una finestra", explica.

L'inici de la dècada dels 40 va ser època de penúries per a les monges, que fins i tot van anar a captar, cosa que Castanyer no suportava. Poc després, però, gràcies a l'abat Escarré, va venir un grup de monges de Sant Benet per donar-los un cop de mà, organitzar el monestir i fer reviure la comunitat. Va ser a partir d'aquí que es va començar a fer cant en català i també va ser l'època de més vocacions. Castanyer va ser gestora de la biblioteca i es va dedicar a fer ornaments, ja que molts s'havien fet malbé amb la guerra. També va ser la directora del cor.

Avui, Castanyer segueix feliç al monestir. Va celebrar l'aniversari amb un gran dinar i tota la família, a qui està molt unida. L'Ajuntament li va portar un ram de flors i els familiars li van regalar una llibreta plena de dedicatòries. I als seus 100 anys, sap que no s'ha equivocat de camí.