El filòleg i lingüista Antoni Maria Badia i Margarit va morir ahir als 94 anys al seu domicili familiar. Badia i Margarit era reconegut com l'artífex de la modernització de la filologia catalana, especialment per la publicació de la Gramàtica històrica catalana, i el seu nom se situa al costat del pare del català modern, Pompeu Fabra.
Nascut a Barcelona el 30 de maig de 1920, Antoni Maria Badia i Margarit va residir a Igualada els últims anys, on vivia amb un dels seus fills, Xavier, després de quedar vidu. El filòleg va ser catedràtic des del 1948 de Gramàtica Històrica de la Llengua Espanyola, i el 1973 va guanyar la càtedra de Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, on va exercir com a rector entre el 1978 i el 1986. En el mateix any en què es va jubilar a la Universitat de Barcelona, Badia va presidir el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Autor de més de 600 articles científics, Badia i Margarit era autor de mig centenar de llibres, entre ells Los complementos pronominalo-adverbiales derivados de ibi e inde en la Península Ibèrica (1947), la Gramàtica històrica catalana (1951), la Gramàtica catalana (1962), Llengua i cultura als Països Catalans (1964), La llengua dels barcelonins (1969), La formació de la llengua catalana (1981), Apologia i vindicació de la llengua catalana (2004) o el Diccionari d'antroponimia catalana.
Doctor "honoris causa"
Professor visitant a Munic, Heidelberg, Georgetown, Wisconsin i a la Sorbona de París, Badia va ser doctor honoris causa de diverses universitats, entre les quals figuren les de Salzburg, Tolosa, Barcelona, les Illes Balears, Rovira i Virgili i la mateixa Sorbona. També va presidir la Sociéte de lingüistique romane i la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC).
Especialitzat científicament en lingüística històrica i dialectologia, el filòleg, havia rebut la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1986), els premis d'Honor de la Fundació Jaume I (1995), la Medalla al Mèrit Científic de l'Ajuntament de Barcelona (1999), el premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2003) i la Medalla d'Or de la Generalitat (2012). Especialitzat també en geografia lingüística, va participar intensament en les tasques inicials de l'elaboració de l'Atles lingüístic del domini català.
El 2004, quan va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de València "en reconeixement dels seus nombrosos mèrits en el camp de la lingüística catalana i valenciana", el catedràtic de Filologia Catalana, Antoni Ferrando, va assegurar que Badia havia contribuït decididament a "dotar de veu pròpia la llengua catalana en el conjunt de la romanística". A més, va afegir que Badia havia introduït "els mètodes d'investigació que s'imposaven als centres d'investigació més prestigiosos de l'estranger".
Justament el discurs d'investidura de Badia i Margarit va girar entorn de Elogi de l'error. Confessions d'un filòleg octogenari, on analitzava el paper dels investigadors, una tasca que va considerar col·lectiva, on "la feina de cadascú corregeix, completa i incentiva la feina dels altres". En aquell moment, el nou doctor va recordar en la seva dissertació quatre moments de la seva trajectòria científica marcats per la polèmica, coincidents amb quatre treballs seus que van ser contestats per altres científics. De tota aquesta polèmica, Badia i Margarit va extreure la conclusió que el debat va enriquir el panorama científic actual. Badia va finalitzar la seva dissertació dient que "amb encerts i errors, allà caic i allà m'aixeco, la ciència va per davant".
El funeral per qui va ser fora rector de la Universitat de Barcelona durant vuit anys se celebrarà avui a les tres de la tarda a la basílica de Santa Maria del Pi de la capital catalana.
