En un món de pantalles i sobreinformació, una petita cèl·lula d'una organització internacional recull dades per evitar la propera catàstrofe terrorista. Analitzen gravacions, desencripten codis i naveguen entre el temor que causa un posssible atac islàmic a gran escala i la por a l'enemic desconegut. Els protagonistes de Cels viuen en un cau que Broggi imagina superpoblat de tecnologia, a mig camí entre 24 i Homeland, però amb un toc de jardí zen i que, gràcies al text de Mouawad no és fred, sinó càlid com els vermells d'un Tintoretto o de la sang que s'ha de vessar; ni ascèptic, perquè encara hi ha lloc per la poesia. Tampoc és, però, brillant com un bon thriller: força la tragèdia amb paral·lelismes entre la vida i la mort que estan més que vistos i introdueix, amb calçador, referències a una Medea que se sent culpable. No feia falta. Farelo i Cisteró sobresurten en aquesta realitat virtual per on s'escolen el drama de la guerra i els versos. Per les esquerdes ressona unamàxima xiuxiuejada a l'inici de l'espectacle: "Tot home que mata un home és un fill que mata un fill".