"Tot s'ho emportarà el vent, però tot ho començarà de nou algú una altra vegada". És una frase del capítol final del seu llibre. Ha optat conscientment per un final inequívocament optimista?

Els finals, per durs i difícils que siguin, sempre porten incorporat la idea de cercle: l'alba té el mateix color que el crepuscle. El llibre té aquest final per indicar que els finals fertilitzen els començaments: la vida s'acaba, però torna a començar. Ara bé, en la visió del món contemporani, el llibre és pessimista. La meva visió del món no és de flors i violes ni parteix de la bondat de la condició humana inicial, a la manera de Rousseau. La meva és una visió en què el mal hi és ben present, el mal absolut dels nazis o el mal de la destrucció de la natura. Però es pot contraposar la realitat del mal amb l'esforç personal de sembrar el bé i d'introduir la bondat, l'afecte i l'amor en la vida quotidiana. És a dir, el mal es pot combatre.

La finestra discreta segueix la pauta de les estacions de l'any?

La primavera és el naixement i la joventut, l'estiu és la plenitud, la tardor és la decadència i l'hivern és la mort. Ara bé: aquesta idea clàssica s'ha trencat en el món contemporani. Ara mengem fruites i verdures de tota mena d'èpoques, escalfem l'hivern i refrigerem l'estiu... Abans la vida era un camí que havies de seguir per força o bé podies trencar per afirmar-te i marcar el teu propi camí. En el món actual la idea de camí ha desaparegut. Ara el que hi ha és com una mena d'explosions constants, vivències sempre noves. Cap d'elles té res a veure amb la d'abans ni tampoc amb la que vindrà després. La vida com un foc d'artifici constant, associada a la cultura kleenex. Tot és d'usar i llençar. Res del que mor serveix per generar nova vida. Tot es crema i s'esgota en ell mateix.

I vostè, educat a la manera clàssica, transita perplex entre explosions...

Tampoc tinc tendència a fer-ne una descripció apocalíptica, però sí dic que el món s'ha descordat i que, com diu Bauman, les nostres vivències ja no formen relat, sinó només explosions desconnectades: reinventa't, canvia de look, canvia de parella, canvia d'amics, prova nous paisatges... Constantment has d'experimentar coses noves. El llibre conté una tensió entre la idea del cercle clàssic que culmina amb una mort que fertilitza nova vida i aquest nostre món d'ara en què les nostres vides s'esberlen en mil trossets.

L'àvia Remei esdevé protagonista als textos quan evoca la infantesa.

Sí, hi ha memòria de la meva infància perquè això permet al lector establir la comparació amb aquell món antic, que és el món de la meva àvia, el món de la Bisbal dels anys 1950 i 1960, on encara hi ha els cavalls pel carrer. Un món quiet i estable en contrast amb el món actual: que no para de moure's i d'usar i llençar.

A llarg de les 400 pàgines del llibre també trobem visions crítiques de la Girona de postal.

Realment Girona és una ciutat preciosa, però la meva funció no és fer-ne propaganda, potser per això la meva visió de Girona no és de postal. D'altra banda, Girona s'està desplegant com a ciutat-espectacle. És un preciós escenari turístic, però el meu llibre no hi té res a veure. El consumidor de cultura ha d'arribar a ser creador de cultura.

Una Girona on joves parelles insomnes pul·lulen amb alè alcohòlic l'endemà de Cap d'Any i orinen i riuen a l'entorn catedralici...

No ho descric per fer una descripció depriment de la ciutat. Són notes que vaig prendre fa anys tot seguint el cicle de l'any. Són apunts del natural. No cal treure'n cap conclusió.

Tampoc encomanen entusiasme frases com "la nostra cultura fundada per Walt Disney".

Una cultura molt superficial, d'una alegria ensucrada i una mica infantil. Però el llibre no és ni àcid ni dolç. Hi ha de tot.

I encara més, arriba a afirmar: "el mal és brillant, el bé avorrit i irrellevant".

Ara s'ha celebrat el bicentenari de la mort del Marquès de Sade, un dels personatges fundacionals de la cultura contemporània. La fruïció en el dolor de l'altre, és a dir, el plaer que s'obté en el dolor de l'altre. La cultura contemporània troba molt atractiu el mal. El bé és molt menys seductor que el mal des del punt de vista literari o cinematogràfic. M'inquieta molt el fet que estem construint una cultura del mal que es vol fer compatible amb aquesta cultura Disney. Això és el que passa a les escoles: s'educa els nens sota el missatge de la pau però quan aquests nens surten al carrer troben a la tele dibuixos animats cada vegada més violents. Hi ha una gran contradicció entre el món políticament correcte i edulcorat, d'una banda, i la violència ambiental que fascina i guanya sempre l'audiència.

Se sent decebut davant l'actitud dels seus congèneres?

No, de cap manera. Si a algú faig retrets és a mi mateix. El llibre comença amb una autocrítica arran d'una carta que no vaig saber contestar a una persona que patia una malaltia greu i que buscava el meu consol.

Creu necessari lluitar des de la militància política? Quina és la forma òptima de compromís?

Trobo necessari tot el que sigui construcció d'amabilitat, de bondat i de sentit crític. Com a escriptor observo tan objectivamet com puc el que passa. Si això després es tradueix en un compromís polític o cultural depèn de cadascú. Jo em vaig comprometre.

Amb el PSC, no?

Sí, fa molts anys. Ho vaig deixar el 1977. Però sí, com explica Obiols a les seves memòries, vaig participar en la fundació del PSC. Per atzar, perquè jo era una criatura, però això al llibre no apareix, perquè és material que tinc al cap precisament per a altres llibres. Vaig militar políticament en l'antifranquisme. Si bé durant un temps vaig confondre periodisme amb prendre partit, després vaig arribar a la conclusió que era un error i que la meva funció no és prendre partit, sinó analitzar les coses tal com les veig, amb el màxim rigor analític i amb tanta objectivitat com sigui possible.

Si no vaig errat, per a aquest llibre ha tingut present com a model el Quadern gris, de Pla?

Després del títol La finestra discreta, el llibre té un subtítol, Quadern de la roda del temps. "Quadern" és una referència clara a Josep Pla i "la roda del temps", a Espriu. He volgut sintetitzar algunes de les influències rebudes de la cultura catalana, sense oblidar Carles Riba i Josep Carner.

El columnista Enric Juliana diu que a vostè li falta instint tàctic per triomfar en el món mediàtic. Se sent incòmode com a tertulià a TV3?

De fet, he anat desapareixent d'aquest món. Abans era present a molts llocs, però ara només vaig a la tertúlia d'Els matins de TV3. Visc del periodisme, però sempre hi he patit, en la tensió mediàtica. Ara em centro més en l'escriptura. Reconec que no estic fet per als temps actual. He rebutjat ser a les xarxes socials.

Sovint és blanc de crítiques per la seva posició contrària a la independència de Catalunya.

No sóc manifestament contrari a aquesta idea. Jo sempre he estat catalanista. I vaig rebre per ser-ho. Vaig ser una persona molt compromesa i hi vaig cremar la meva joventut. Sempre he tingut clar que el més important per a Catalunya és la unitat civil. Un país socialment dividit per raons de llengua o de sentiment identitari és un país inútil que pot arribar a perdre la pau interior.