Amb un títol com aquest tant es pot parlar de la bandera d'Europa com de l'aigua beneïda. Doncs parlarem d'aigua beneïda. Sortia de l'església del Mercadal, l'església més gironina, no per la història sinó per ser com una gran plaça, de fàcil accés, d'entrada simple i acollidora, i que durant anys ha sigut com el melic de la gent de Girona i província. Un centre religiós que els dies de mercat -els dissabtes- s'omplia de gent de pagès, que, com deien ells, anaven a "espolsar el pruner". Mossèn Talamás i els seus vicaris es passaven el matí confessant i atenent, espriritualment, molts transeünts. La gran plaça, que és com l'atri dels Gentils que s'extén davant la gran façana de pedra, reconstruïda després de la contesa, queda un pèl aïllada, fa un temps, per l'oasi de palmeres que poden semblar com un cortina entre l'esplanada i el temple.
Al sortir de la nau, arran de la porta, vaig veure una petita pica d'aigua beneïda, amb un rètol de lletra d'impremta molt llegible, que deia: "Prenent aquesta aigua beneïda i fent el senyal de la Creu, vull recordar el meu Baptisme/ Com a batejat/da, entro a l'església amb ganes de viure més a fons la meva unió amb Jesús i per compartir la meva fe amb tota la comunitat cristiana./ Que Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant m'acompanyin sempre".
El primer elogi, evidentment, és que a la pica hi hagués aigua. Una pica seca no té sentit. En segon lloc, que s'expliqués el simbolisme del gest de l'aigua i del senyal de la Creu amb les paraules que resumeixen la vocació cristiana, la força de la conversió interior que exigeix fer de la vida un servei d'amor encetat amb el baptisme. I una professió de fe en un Déu U i Tri, donat a cadascú amb una intimitat que només s'entén per la fe i la decisió d viure-la. Tot plegat, una pedagogia senzilla i humil de la fe i la immensitat de la Redempció. Signes i pedagogia.
