A primera vista l'aliança sorprèn, però en el fons no tant. Álex de la Iglesia i Raphael ho admeten entre riures: tots dos poden projectar una imatge tan excessiva i absurda com promet ser Mi gran noche, la comèdia que comencen a rodar junts la setmana que ve i que van presentar ahir a Madrid.

Feia 40 anys que Raphael no es posava a les ordres d'un director, des d'aquelles comèdies romàntiques en les quals, com ell mateix va resumir ahir davant els periodistes, la nòvia se li moria al final, i ell cantava una cançó. Aquí no se li mor la núvia, però és del poc que no passa.

"Quan vaig llegir el guió vaig veure l'oportunitat de fer una gran pel·lícula, perquè la gent es rigui a cor obert, fora tristeses. I per a mi, l'oportunitat de tocar un pal que no he tocat en tota la meva vida, el pal divertit".

I encara que quaranta anys són molts anys, no per a Raphael, que no ha parat de pujar a l'escenari en tot aquest temps. "Ell ha estat actuant diàriament", diu De la Iglésia, "i tot el que l'hagi vist sap que ell interpreta cada cançó, les viu, cada cançó és com una seqüència d'una pel·lícula, no li costa gens".

La llavor d'aquesta aliança va néixer de l'admiració del director de Las Brujas de Zugarramurdi pel cantant de Linares. Balada triste de trompeta (2010) va prendre el nom d'una cançó seva, que va incloure al final del metratge, encara que amb un actor al qual ?Ra?phael va doblar.

"Aleshores ell em va dir: per què no fem una pel·lícula junts? Jo creia que bromejava", explica el director. I ja hi són pel tros.