He vist un dibuix d'una pagesa del nostre país, mocador al cap, un cistell ple de peix i una espècie de llobarro a la mà, una faldilla acampanada de la qual sortien set cames, amb mitjes i sabates de peus diferents. El títol és : "la vella Quaresma", i el costum és arrencar, cada setmana, una de les set cames. Suposo que el dibuix, molt bonic, devia de ser dels vells temps en els quals la Quaresma era llarga i dura, amb dejunis i abstinències que feien enyorar la carn de porc, i el desig d'arribar a Pasqua no es podia dissimular.
Com sempre, l'opinió pública sobre el fet de la vida eclesial és pura anècdota. Però un vivència seriosa del temps quaresmal, una recerca del seu missatge, representa una riquesa personal i col·lectiva que es cotitzaria en borsa. El seu missatge és fer entendre a la gent, tota la gent, una cosa que ens pensem conèixer tots, i de la qual solem parlar amb una ignorància letal.
La Quaresma ve a ensenyar-nos a estimar. Es fa difícil d'entendre-ho en un temps de l'abraçada fàcil i banalitzada, del sentimentalisme romàntic amb efusions com boires matinals, amb un jo que ens persegueix sempre, a tots. Hi ha un llibre de Joan Bautista Torelló titulat Él nos amó primero. Diu que l'home "no pot viure sense amor, en el sentit de l'entrega de si mateix, no de l'eros amb la seva carrega d'egoisme". La Quaresma és respondre a l'amor amb què Déu ens ha creat, i convertir aquest amor, aquesta donació, a Déu i als altres, en la raó de ser de la nostra vida. No hi ha res més humà i diví.
