Històries sorprenents de persones pròximes quan es veuen obligades a actuar. Maria Mercè Cuartiella (Barcelona, 1964), resident a l'Empordà des de fa vint anys, presentarà avui (20 h) a la Llibreria 22 de Girona Gent que tu coneixes (Proa), el llibre de relats amb el qual ha guanyat el Premi Mercè Rodoreda 2014. Cuartiella, Premi Llibreter de 2012, treballa a Brau Edicions de Figueres.

Els que tenim fills ens veiem retratats i descobrim aspectes íntims del nostre propi comportament al primer relat, Jo vaig veure morir l'Amàlia Vida.

El que llegeixes és exactament el que a tu et passa quan no sabies exactament què et passava.

Però al final el tema és un altre i el desenllaç és sorprenent i imprevisible?

Tu sempre estàs preocupat pels nens i tens por que pateixin. Ella, la mare, pressenteix que passarà alguna cosa dolenta. Tu, com a lector, penses que tindrà a veure amb els nens, i al final gira i resulta que no, tot i que el títol ja t'anunciava que les víctimes no són els nens.

Com la Crónica de una muerte anunciada, de García Màrquez, que ja anuncia al títol el final, no?

Sí, no ho havia pensat, però és un bon referent.

Firma vostè algunes frases colpidores, gairebé cruels: "la maternitat destrueix qualsevol intent de semblar jove i alegre".

Quan decideixes tenir fills, ja intueixes que no podràs saltar-te el sopar quan et sentis exhaust o menjar-te uns espaguitis a la matinada si et ve de gust. Ho intueixes però no ho saps amb la cruesa que es defineix al relat.

Però vostè ja té fills i sap que el seu company estarà esperant trobar-la jove i alegre... sempre!

Sí, sí, sí... Tot a la vida és molt complicat. Tota la gent que m'ha dit que s'ha sentit impactada per aquest primer relat té o ha tingut fills; en canvi, l'única persona que m'ha dit que no s'ha sentit interpel·lada no està casada ni té fills.

I aquest esforç de jugar-se la vida minut a minut perquè els fills tinguin de tot i, al onze anys, ja no t'expliquen res de l'escola ni hi ha manera de saber els deures que tenen.

I potser ells ni recordaran tot allò que feies. Tinc un fill de 19 i una filla de 16. Amb ell havíem dedicat tardes senceres a fer treballs manuals i un dia em va dir: "No me'n recordo, d'això". Però té present una infància feliç i en certa manera ja deu anar així. Ells no donen importància als detalls com ho fas tu.

Defineix l'anada del fill a l'escola com l'inici d'"una vida sense mi".

Aquest personatge en concret és molt obsessiu i pateix molt. La maternitat és l'eix troncal de la seva vida. El fill, des que neix, marxa. Ella això ja ho sap, però el vol per a ella, és clar. I és que una cosa és el que tu saps i una altra cosa és el que tu sents.

Per crear aquests personatges s'inspira en vostè mateixa?

Pots jugar amb la imaginació. Jo sóc una persona molt empàtica i veig que hi ha gent que pateix molt per haver de deixar els nens a l'escola i no tenir controlades totes les situacions. És cert, però, que jo tinc una certa tendència a l'obsessió en general a la vida i prefereixo que la vida estigui sota control, però entenc que la vida sempre està descontrolada.

Bé, hi ha diferents relats i personatges ben diversos, al llibre.

Els personatges dels relats es deixen anar en alguns aspectes i van més enllà del que nosaltres anem. El llibre té tres menes de relats, inconnexos entre ells. En els primers, els personatges es troben en una situació que els impacta profundament i els transforma; en els segons, els personatges fan front a les situacions quotidianes amb els recursos que tenen, i hi ha un tercer grup de relats que són més humorístics, amb una mirada irònica i fins i tot una mica àcida, però fan somriure.