Anys enrere triomfar a Amèrica era molt fàcil. Durant la meva joventut, els José Vélez, Encarnita Polo, Braulio o qualsevol altre artista que aquí no omplia ni la Gatzara d'Anglès, asseguraven a totes les entrevistes que a Amèrica eren estimadíssims, que omplien estadis sencers i que els rebien tots els presidents mentre els fans morien -sense metàfora, no es pensin- per una mirada seva. I ens ho crèiem. Amb seriosos dubtes, però ens ho crèiem. Ves quin remei. D'Amèrica, i encara gràcies a algun professor insistent i més d'un cop de regla convincent, coneixíem amb prou feina les capitals i els rius i ?munta?nyes més importants; bé podia ser que la barreja de sang espanyola i índia hagués donat com a fruit una raça sense criteri artístic.

La cosa va durar dècades, de fet si li pregunten avui mateix a Ana Obregón pels seus projectes immediats, assegura que és a punt -encara- de protagonitzar una sèrie de TV en una cadena dels EUA en la qual farà el paper d'adolescent rebel. Tothom sap -potser exceptuant-la a ella mateixa- que després d'Ana y los siete l'Obregón ha d'estar vetada fins i tot per a les funcions de final de curs a les escoles bressol, però li seguim el corrent.

Els temps han canviat, el món s'ha fet petit i nosaltres desconfiats. Per fer-nos empassar que triomfa a Amèrica, avui ningú no en fa prou dient-ho en una entrevista, requereix com a mínim un curset intensiu de Photosop i nocions bàsiques de navegació per les xarxes socials. I encara així... I encara així pots quedar tan retratat com la pobra Anna Allen, en el descàrrec de la qual s'ha de dir que no ha fet res més que dur a terme el que des de temps immemorial fan els artistes espanyols que aquí no es mengen un quiqui: vendre'ns la moto americana.

Tot anava bé. Ens la crèiem quan manifestava que apareixeria en un capítol de Big bang theory (es referirà a ella en Sheldon quan diu que "quan les dones creuen que estan enfadades només tenen gana"? elucubràvem des d'aquesta banda de l'Atlàntic) i donàvem per autèntiques les seves fotos als Oscar acompanyant el senyor Grey. Fins que va cometre l'error fatal: concedir un reportatge a Hola, on se'ns detallaven els seus èxits ultramarins. Per Crist, si tothom sap que aparèixer en tal revista és adquirir un certificat públic d'impostura! En aquelles mateixes planes han aparegut Joan Carles, la duquesa d'Alba (A.C.S.) i lsabel Preysler amb aspecte d'estudiants d'ESO quan entre tos tres sumaven ja més anys que les piràmides d'Egipte, i allà és també on les parelles de famosos juren que són feliços dues setmanes abans de demanar el divorci. Sortir a Hola és dir adéu a tota credibilitat.

Tot es va ensorrar i Anna Allen ha quedat com una impostora. Res greu. És el que han sigut sempre els artistes i, més recentment, presidents de la Generalitat i tota la seva parentela.