Andreu Martín (Barcelona, 1949) novel·lista, guionista de còmic i de cinema acaba de publicar amb Alba Editorial Cómo escribo novela policíaca, un gènere en el qual està considerat un dels mestres espanyols. És difícil que un lector o espectador no conegui una mica d'aquest escriptor de milers de pàgines adultes, juvenils, que va dirigir Sauna, va fer el guió d'Estoy en crisis (Fernando Colomo), va publicar a El Jueves amb Mariel Soria les primeres històries de la colla de Mamin i va escriure guions de Naranjito, mascota del Mundial de futbol Espanya 1982. Amb la seva novel·la Prótesis, Vicente Aranda va fer la pel·lícula Fanny Pelopaja. Des de 1979 ha escrit més de 40 novel·les policíaques en castellà i en català. Emfatitza les tres últimes, des de Cabaret Pompeya.

D'on li ve el plaer de narrar?

És el plaer de fascinar com a contador d'històries que ve del plaer d'haver estat escoltador d'històries. També he fet poesia privada a la meva dona, que té prohibit publicar-la perquè no pensin malament d'un escriptor policíac.

Quins el van fascinar?

Una amalgama remota de llibres que era dins de l'armari blanc de la meva germana, 9 anys més gran. Vaig començar per Guillermo Brown, de Richmal Crompton, i vaig seguir per les històries de Ridder Haggard. Molts llibres em van atrapar i altres no, per exemple El gas de la risa, de P.G. Woodehouse, de l'etapa americana, quan es va espatllar, però quan vaig descobrir les històries de Jeeves el vaig convertir en un autor de referència perquè al seu humor no se li ha passat l'arròs. L'humor, com la intriga i el misteri, captiva. En l'adolescència vaig seguir amb la por. L'adolescent està espantat pel món que té per davant, pel seu cos mutant i perquè els nois o les noies són tan macos i exorcitza aquesta por llegint o mirant. La por que és fora no és a dins. Així vaig anar a parar a Dràcula i a els contes de Poe.

Va estudiar psicologia però de seguida va escriure i li van publicar.

Vaig fer Psicologia per no exercir l'escriptura. Llegia i escrivia i jugava a fer llibres però a casa m'havien convençut que no em guanyaria la vida escrivint, encara que ja cobrava per fer guions d'historietes, perquè no tenia padrins.

Diu a Cómo escribo novela policíaca que no pot distanciar-se dels personatges. Hi ha algun personatge o delicte al qual no pugui apropar-se?

Fa poc hauria dit que als que fan mal als nens, però ara estic escrivint una novel·la sobre pederastes i tràfic de nens i he hagut de distanciar-me perquè em repugnen tant que seria políticament incorrecte el càstig que els imposaria.

En el seu llibre invoca contínuament la realitat per fer novel·la policíaca. El seu gran dia va ser quan es va apropar a una comissaria?

Va ser perquè aleshores feien por les comissaries. Sempre arribes a la realitat, encara que per dreceres rares, també si escrius Joc de trons però el gènere policíac requereix molt de contacte amb la realitat. Dit això, cada vegada em repel·leix més que, a costa de realisme i rigor en el procediment, s'hagi oblidat emocionar. De vegades el protagonista també ha de quedar penjat d'un precipici. Em deia una escriptora que el que li interessava explicar era la vida del veí de 4ºB i jo pensava que n'havia de tenir ganes havent-hi persones com Dalí i els seus mons extravagants o Gabrielle Annunzio que va crear el seu propi estat de Fiume. Prefereixo els rars que els normals. I en el policíac parlem de rars, gent tremenda, que mata.

Hi ha violència local? No sé si l'espanyol mata com el nord-americà o com la gent de l'Est.

No, i barrejar-ho tot és un disbarat. Hi ha escriptors espanyols que fan parlar la policia com si fos l'americana i res és el mateix. Aquí es resolen el 90% dels assassinats i a Nova York el departament d'homicidis brindaria amb xampany si en resolgués la meitat. Als meus amics policies els dic que sempre arriben massa tard i se'n van massa aviat. Arriben tard perquè no han pogut evitar el crim i marxen aviat perquè deixen la seva recerca en mans del jutge i dels advocats, el treball dels quals consisteix a demostrar que la policia s'equivoca.

Vostè diu en el seu llibre que hem passat d'una societat paranoica a una altra psicopàtica. Per això és més protagonista el serial-killer que el policia?

A Espanya el serial-killer és un personatge de ficció. Excepte l'Arropiero, amb el qual no va poder la policia franquista, la resta han estat detinguts quan encara tenien pocs morts. Això és una herència dels Estats Units i de la seva filosofia de la llei del més fort i de la justícia com a venjança que es nota en els familiars dels assassinats que van a veure les execucions dels condemnats. Això té poc a veure amb la idea de reinserció que hi ha a Europa.

Cada vegada hi ha menys voluntat de perdó.

Perquè hi ha més competitivitat i menys escrúpols i menys regles. Aquest discurs va entrar per la via econòmica. Entre els paleoliberals hi ha partidaris que hi hagi menys govern i menys llei per tenir més facilitats d'agafar els diners i córrer. El pitjor és que s'han ensenyorit de la paraula llibertat.

La novel·la policíaca, és de proximitat? Marlowe era a Los Angeles i els detectius són de Barcelona, d'Edimburg, d'Estocolm...

El realisme de les novel·les de policies de Nova York, per a nosaltres, era un realisme sota paraula d'honor. La nostra policia no es relaciona com la nord-americana amb els ciutadans i ho sé perquè conec agents nord-americans i van pels nostres carrers desconcertats de la nostra forma de comportar-nos.

Al final va encertar més García Pavón amb Plinio, escrivint del policia municipal d'un poble de La Manxa?

Semblarà estrany que ho digui jo però ens va obrir els ulls més que Vázquez Montalbán, un mestre, perquè el detectiu privat, a Espanya, és un personatge de ficció en si mateix. Petros Markaris va pensar "sempre m'han caigut malament els comissaris, faré que el meu sigui una persona normal" i va crear a Kostas Jaritos. García Pavón va ser el primer i va fer que Plinio fos una persona normal en una època en què ser policia no era ser una persona normal.

Vostè no discrimina la novel·la d'enigma respecte a la negra.

La novel·la enigma és la més difícil. Agatha Christie té força novel·les dolentes però sempre començava amb la idea de plantejar un desafiament i això és molt difícil. Sempre admiraré l'autor que s'arrisca. De vegades ho faig.

Li val la pena aquest risc?

Crec que tot el que he escrit en la meva vida ha estat una preparació per escriure Cabaret Pompeya. Quan la vaig acabar vaig pensar que si no escrivia més, no passava res, que havia tret un doctorat amb bona nota. Després vaig fer Societat negra i Les escopinades dels escarabats.

Aquesta setmana va morir Francisco González Ledesma (també Silver Kane).

Ha mort el "Boss". De petit els "aventis" que jo explicava eren de l'Inspector Dan, que escrivia ell i un dels meus primers treballs per a Bruguera va ser una història d'Inspector Dan. En tenim una de feta a mitges.