Un noi es busca qui sap què amb els dits entre els darrers queixals tot baixant per la Rambla, una dona passeja de bracet amb un senyor de celles tan poblades que li fan funció de visera ara que toca el sol, un indigent demana diners per "una baguette", el Vol Gastronòmic anuncia degustacions entre 12 i 13:30 i a les 13 està buit, i a la plaça del Vi tothom es pot fer fotos traient el cap per darrere el dibuix a mida natural d'un manaia i així fer-se la il·lusió que ha superat totes les barreres socials i ha estat escollit per formar part del manípul. Tothom a excepció de les dones, per descomptat, no sigui que una foto llanci per la borda 75 anys de rigor històric. És Sant Jordi i som a Girona.

La Rambla està plena des de primera hora, literalment des de primera hora, perquè les senyores que a mitja tarda estan tranquil·lament assegudes a les terrasses per força s'hi han posat en el precís instant que el cambrer treia les cadires al matí, potser inclús abans que les deixés a terra elles ja s'hi havien enfilat.

El dia ha començat amb Presidentmàs, el rei de les metàfores, comparant Espanya amb el drac, i ho ha fet poques hores després que se li posés flàccida la llança parlant de les eleccions, dient que si no són aquest setembre, seran un altre dia, un altre any, una altra era. Algú podria trobar de mal gust barrejar una jornada cultural amb la política, però aquest algú seria un alienígena dels que surten a la novel·la de Callahan Ruiz El crit de les ultracoses. A Catalunya (i a Espanya) es dóna per fet, i tant és així que ningú sap la raó per la qual tots els partits polítics disposen de parada a la plaça Catalunya però tothom ho accepta. A la de CiU m'obsequien amb una bossa que inclou un pack de sobiranisme light: 4 caramels i un punt de llibre de CiU, 2 fulletons d'Avancem, una enganxina de Reagrupament i una maduixera amb el seu test i tot. Què hi pinta una maduixera aquí, ho ignoro, però coneixent el gust del líder per les metàfores segur que no és casual: ens està dient que CiU és tan resistent a tots els climes i situacions com aquest petit arbre? Hem d'entendre que ja que els seus fruits es recullen entre març i agost, aquest setembre res de res?

Mentre hi penso aprofito per comprar dos llibres, el primer Sant Jordi en una parada de vell, que proliferen: Los rojos no usaban sombrero, de Fernando Vizcaíno Casas, i Vida privada, de Josep Maria de Segarra, que no deixa de ser un Vizcaíno Casas sense Franco al santoral. Les llistes dels més venuts serien molt diferents si em preguntessin a mi. Vizcaíno hi explica que quan Carmen Laforet va guanyar el Nadal amb Nada, González Ruano es va emprenyar perquè també s'hi havia presentat. Els membres del jurat, que el coneixien, li van intentar fer entendre que Nada era millor que el que havia presentat ell, i Ruano va respondre indignat: "I des de quan els premis es concedeixen als millors llibres en lloc dels amics del jurat?". Les llistes dels més venuts són una nova versió de l'anècdota: alguna vegada els bons llibres n'han format part? La crua realitat és que la majoria dels llibres que es veuen en mans dels compradors, més que una declaració d'amor són un motiu de divorci.

Avui només hi ha un objectiu: si ets autor, sortir a les llistes, si ets comprador -i no dic lector-, aconseguir una dedicatòria. Tenint això en compte, la principal novetat d'aquest dia de la marmota que és Sant Jordi no poden ser els llibres, que són els mateixos de sempre amb diferent títol (des d'un curiós Coño potens. Manual sobre su poder, que potser sortirà al llistat d'autoajuda, fins a Mariona, que és el llibre de cada any de Pilar Rahola, i ai de qui la inclogui entre els mediàtics), inclús alguns amb el mateix: Rafel Nadal continua signant Quan en dèiem xampany malgrat tenir-lo esbravat. La novetat a què em refereixo és que els compradors ja no es conformen amb la firma de l'autor, també exigeixen la preceptiva selfie. On arribarem? Potser en temps llunyans, ara inimaginables, inclús es posarà de moda llegir el llibre comprat. Coses més rares s'han vist.

Ja diu el protagonista de Sin noticias de Gurb-un altre que no ?estarà a les llistes de moda- que "els catalans són el poble de la Terra més aficionat a treballar, si ?sabessin fer alguna cosa es farien els amos del món". Es pot afegir, amb permís de Mendoza, que si llegissin tot el que compren per Sant Jordi, serien també el poble més culte.