El coneixement de l'Església no és ni un problema d'edat ni un problema de ciència o de cultura. El que no deixa de ser estrany és que tothom en parla amb seguretat, pontificant, des d'una experiència personal limitada i erigint-se amb autoritat sobre el tema. Crec que ni tan sols els anomenats "vaticanistes" són els millors intèrprets de la realitat eclesial. Ni la mateixa Església, quan parla d'ella mateixa, s'explica amb una sola frase. Necessita moltes paraules per delinear algun tret consistent d'aquesta seva personalitat. Per això parla de les "figures" de l'Església: "pleta", "conreu" o el "camp de Déu", "l'edifici" de Déu, la "Jerusalem de dalt", la "nostra mare", el "Cos Místic de Crist".
És com descriure l'amor. Com reduir-lo a definició, a esquema de vida, a ofrena de la pròpia llibertat? El que sol passar sovint és confondre el misteri amb anècdotes, amb vivències que cadascú pot haver tingut, per bé o per mal, amb creients concrets o esdeveniments explicats sense context o amb intenció esbiaxada, o amb veritables misèries humanes. Fa poques setmanes, un home que "viu" l'Església amb una lucidesa i una plenitud i amb una força que l'han convertit amb un far interior i cap enfora, ha escrit i descrit amb realisme la dimensió entranyable d'aquesta Església de Jesucrist : és el papa Francesc, que ha publicat la Butlla Misericordiae vultus - el rostre de la Misericòrdia.
Cap home en el món és capaç de dir amb autoritat que "Jesucrist és el rostre de la misericòrdia del Pare". Cita Sant Tomàs quan diu que "és propi de Déu usar misericòrdia i especialment en això manifesta la seva omnipotència". Parlar de misericòrdia en aquest món esbojarrat per l'odi, l'egoisme, l'enveja, la follia de posseir, de trepitjar, de vèncer, de no perdonar, pot semblar un llenguatge incomprensible. "L'Església, diu, viu un desig inesgotable d'oferir misericòrdia". A més de ser un fet. És una tasca. Amb la gràcia de Déu!
