Antoni Pitxot, per sempre

Amb glopades d'emoció i sentiment se'm fa difícil ara escriure aquest article a la memòria de l'Antoni Pitxot que vol ésser un agraïment en majúscules a la seva generositat, sempre disposat a relatar, rescatar de la seva ment detalls de la seva vida i d'aquells amb qui la va compartir. Per sobre de tot fou un gran pintor, que duia en les seves venes la passió per la creació de la seva família, i la fe envers l'Art com a guariment de l'ànima. Molt probablement això és el que va veure Dalí en ell quan li va confiar la direcció de la seva gran obra final, el Teatre Museu Dalí. Tots dos parlaven un mateix idioma, havien estat atrapats pel misteri atàvic i mineral del cap de Creus. Permeteu-me que aquest sigui no un article de valoració final, sinó de record emotiu a la seva persona, a les ?llar?gues converses mantingudes a sa Conca, al mig del silenci tan sols trencat per les passes delicades del seu gat i l'onatge del mar, sempre custodiats per la Leo, que tenia cura en tot moment d'ell. Quan ens endinsàvem en el passat, Mnemòsine es feia present en tota la seva esplendor a l'estança, aportant la densitat d'un passat que forma part de la nostra història cultural, nacional i europea, i a través d'aquesta finestra ens projectàvem al futur. De la seva infantesa rescatava amb profunda tristesa la bomba que va caure a la llar familiar on ell havia nascut del carreró de la Barceloneta de Figueres durant la Guerra Civil, esmicolant passat i alegries. Una de les seves primeres imatges que tenia de nen era la de les reunions que se succeïen a la vil·la Vajol a la Route de Cannet, a prop de Perpinyà, la llar que el seu pare va llogar per acollir els amics que fugien de la revolució i la destrucció de la Guerra Civil. Pitxot rememorava les llargues tertúlies dels amics del seu pare d'aquells dies, Alexandre Deulofeu, Joaquim Xirau i els pintors Josep Pujol i Anglada Camarasa, entre molts d'altres. Allà l'artista va aprendre a llegir i escriure amb els seus germans i cosins alliçonats pel mestre Josep Pey. El seu pare, Ricard Pichot, el descrivia com un home lluitador, i m'explicava la seva entrega per la música, les lliçons exquisides i severes que havia adquirit de Pau Casals. La figura del violoncel·lista era present en molts dels esbossos i els olis de Pitxot, on s'endevinava aquella comunió amb la música, aquell plaer i dolor de la interpretació musical present àmpliament a la seva família. S'emocionava quan escorcollàvem la seva adolescència a Sant Sebastià, quan feia referència a Juan Núñez amb veritable respecte pel seu mestre i admiració, que definia com una de les "coses meravelloses que li havia portat la vida". I el seu germà Ramon Pichot Soler era evocat amb sentiment i també admiració, fou un puntal pictòric en els seus inicis. Els seus primers referents plàstics eren els quadres amarats de pigment del seu oncle Ramon Pichot Gironès, que la família recordava com un gran artista, bohemi, que va viure intensament. Parlava amb revelació de les reunions teosòfiques a les qualshavia assistit a Lisboa amb el poeta Félix Bermúdez i dels seus contactes amb l'alquímia, que el van empènyer a encetar la seva nova etapa plàstica al cap de Creus a partir del 1966, quan s'hi trasllada amb la seva muller en un acte de valentia i de reafirmament de les seves arrels. I les converses màgiques, llargues jornades compartides amb Joan Ponç a sa Conca, al llarg de les quals convocaven bruixes i bruixots en nits de tramuntana freda. Allà, al cap de Creus, és on tot va tornar a començar, amb la seva sèrie dels Astres, al bell mig de l'orografia mineral. Encara avui, quan es passejava pels entorns de sa Conca, els seus ulls s'il·luminaven, com els d'un nen, davant la natura, aquelles pedres, que el van portar a Ariadna, a la Malenconia i a la gran Mnemòsine, l'única que al bell mig del silenci terrible de la mort ens pot salvar. I Dalí, sí, Dalí, era el mestre, era Velázquez, Goya, i també era Nietzsche, Raymond Roussel, i Francesc Pujols, ho era tot, la immensitat de l'univers, tot ordenat a la seva ment.