La superfície de Mart va experimentar freqüents corriments de runes com a conseqüència de l'existència «recent» d'aigua corrent al planeta vermell, segons un estudi publicat ahir per la revista britànica Nature. La investigació, desenvolupada per un grup d'experts a Holanda, Alemanya, Regne Unit i Suècia, assegura que Mart va tenir fins fa «relativament poc temps» un «entorn molt més dinàmic» que l'actual.
«L'existència d'aigua líquida és ara extremadament rara a Mart, però va ser més abundant durant períodes d'alta obliqüitat durant l'últim milió d'anys. Això està demostrat per la presència generalitzada de barrancs de latitud mitjana: petits sistemes de captació amb forma de ventall», expliquen els autors en el text.
Mart, recorden, és ara un planeta «molt fred i sec», el que unit a la seva «lleugera atmosfera», converteix l'existència d'aigua en la seva superfície en un fenomen «excepcional».
No obstant això, els últims descobriments de barrancs ben conservats i de dipòsits creats per corriments de runa en els vessants de cràters suggereixen que aquests atributs geomorfològics han estat esculpits per l'acció d'aigua corrent en un temps geològic «recent».
L'expert al capdavant d'aquesta investigació, Tjalling d'Haas, de la Universitat d'Utrecht (Països Baixos), i els seus col·legues han analitzat les característiques una de les cares del cràter Istok, que té una antiguitat màxima d'un milió d'anys, i van calcular el mida dels corriments o «fluxos» de runes i el volum d'aigua present.
Els científics sostenen que en «les àrees de captació» del vessant del cràter orientada cap al pol nord de Mart es van acumular «centímetres d'aigua líquida» per efecte del desglaç, el que va provocar «freqüents fluxos d'enderrocs». Segons ells, el desglaç en aquestes zones de Mart devia produir-se en «períodes cíclics» de clima més temperat, generats per canvis en l'òrbita del planeta.
En conseqüència, apunten, els resultats d'aquest estudi indiquen que en les àrees de captació es van acumular volums de neu i gel «molt més grans» del que creia fins ara la comunitat científica.
