"A casa hi havia els pinzells mig gastats, hi havia els llapis, hi havia els blocs...", recordava Xavier Carbonell, amb el seu somrís discret. Ho tenia a mà i de ben petit, amb 3 anys, ja dibuixava. Poc després va pintar Sant Francesc, ben verd. Perquè tots els nens d'Olot pinten de verd el mig cercle de Sant Francesc que veuen a la finestra.

El quadre de Sant Francesc va ser el primer. Després en vindrien 1.700 més: d'Olot, d'Amsterdam, de Venècia, de Roma, de Bangkok, de Viena, de Singapur, de Nova York... Hi ha un darrer quadre. Xavier Carbonell, el pintor olotí més internacional, va morir ahir a l'edat de 73 anys. El funerals tindran lloc avui a les 12 del migdia a l'església de Sant Esteve. Ell deia que quan feia un quadre d'Olot el feia de Sant Esteve o d'algun lloc d'abans. "Del temps de la infància", explicava.

Va néixer el 1942 a la casa d'un pintor. El seu pare, Lluís Carbonell (1910-1992), era un pintor i escultor de l'escola olotina. Un home format a l'ambient dels Barnadas, Marsillach, Berga i Boada, Corriols i Pagès... El pare tenia una acadèmia, en la qual Xavier Carbonell va tenir la primera guia. Després va anar a l'Escola de Belles Arts per continuar la seva formació.

Eren uns temps en els quals era normal trobar una persona asseguda davant d'un cavallet que pintava un paisatge. A vegades, era en un prat i d'altres en un carrer. Quan sortia d'escola, la mainada s'hi parava. Cada dia, s'aturaven i observaven com el quadre canviava, prenia forma i es feia bonic. Dibuixar i pintar ajudava a passar els anys quaranta i cinquanta.

Carbonell va deixar els pintors i els dibuixants dels carrers d'Olot i se'n va anar a París per aprendre les noves formes de l'art estilitzades i expressives. "De Bernard Buffet", posava d'exemple.

Va tornar a Olot en els primers anys setanta. Era el temps de l'eclosió de la pintura de paisatges. La societat havia evolucionat i els que no pintaven, volien i podien comprar els quadres dels que ho feien. Els pintors pintaven paisatges de la mateixa manera que els germans Vayreda i Berga i Boix havien fet uns 80 anys enrere i els venien.

Tanmateix, Carbonell anava contra corrent, perquè no li agradava pintar a l'exterior ni pintar prats, muntanyes i ramats. Ja ho havia fet de petit. "Jo no pintaria la Fageda, perquè es repetitiva", havia dit. Això no obstant, el contracorrent de Carbonell era acceptat, perquè era positiu i representava el món que arribava a través del cinema i de la telvisió. En aquest context, va fer la primera exposició a la galeria d'art Les Voltes. Era el 1973. En aquell temps ja coneixia l'escultora Rosa Serra Puigvert, nascuda a Vic el 1944. Amb vuit anys, Serra va venir a viure a Olot i va coincidir amb Carbonell a l'acadèmia de Lluís Carbonell i a l'Escola de Belles Arts. Des de llavors se'ls va veure junts a la Fira del Dibuix de la Plaça Clarà. En els darrers temps, ell amb un barret d'ala ampla de cuir i ella amb un mocador del cap a la moda hippie de la seva joventut.

Què hi ha rere les finestres

Es van fer internacionals sense deixar de ser genuïnament olotins. Carbonell va voler pintar les finestres dels gratacels de Nova York. "Perquè -deia- sempre havia volgut saber què hi havia darrere de la infinitat de finestres llampants i sempre enceses". Eren els aspectes pictòrics de les grans urbs. Unes ciutats grans, on tot era diferent, sorprenent; tot l'emocionava i tot ho pintava.

Quan tornava a Olot dels seus viatges expressava la seva opinió sobre aquella ciutat que havia canviat. Ja no s'hi veien pintors i dibuixants de cavallet i en canvi hi havien més galeries i més estudiants d'art.

Del nou Olot, a ell, no li agradava el Firalet, perquè era negre i no de terra com el recordava i com a protesta no el va pintar. Tampoc li agradava l'edifici de l'arxiu perquè era de color de rovell i en trobava les formes estranyes. Ho deia des de la finestra del balcó del seu estudi al capdemunt del Firal. Amb Sant Esteve a una punta, el Firal a sota i l'arxiu a sobre.

A dins hi tenia una col·lecció de barrets i d'instruments musicals d'arreu dels països on havia estat. És una col·lecció extraordinària.

Enmig dels records del món i emmarcat en el seu Olot, ell vestia els quadres de rosa i de taronja. Dibuixava els edificis i les dones de Singapur d'una manera estirada. Ho feia a partir dels apunts que havia pres, no necessitava res més. Mentre ho pintava somreia a la vida i al món. Ho feia encara que ja se li marqués la malaltia al rostre. Estava content perquè havia viscut de l'art i per l'art.