Va intentar bufar un globus cap a dintre. I en aspirar, el globus se li va quedar a la gola, asfixiant-lo. Aquest fet és l'eix d'un dels contes. El pren d'un episodi autèntic de la seva infància i el bolca al paper en el seu nou llibre, El oscuro relieve del tiempo.
Llicenciat en Filologia Hispànica, Iván Teruel (Girona, 1980) viu a l'Alt Empordà, a Llançà, des de fa quatre anys, on és professor d'educació secundària.
Els contes de El oscuro relieve del tiempo són una sèrie de microrelats molt ben aconseguits, on la falta de sensació de seguretat i confort en la lectura sembla una cerca d'anticossos per qui els llegeix.
Si el que diu Vargas Llosa és cert, que l'escriptura funciona com a exorcisme dels dimonis personals de l'escriptor, Iván Teruel sembla d'acord amb això: "A pesar que per a mi l'escriptura encara és un procés una miqueta tortuós, sento una necessitat difusa d'escriure, de donar forma a les històries que se m'ocorren. Només després m'adono que, durant el procés, l'inconscient ha anat treballant en paral·lel, de forma soterrada. I llavors m'adono que hi ha una sèrie d'obsessions que em persegueixen, e la magnitud de les quals, no obstant això, no era del tot conscient abans", comenta.
Nascut al barri de Santa Eugènia de Girona, als cinc anys la seva família va anar a viure a Salt. Malgrat això va seguir estudiant al col·legi Santa Eugènia i jugant a futbol molts anys en la Unió Esportiva Can Gibert. "Girona, per a mi, durant molt temps van ser els barris de Santa Eugènia, Can Gibert i, parcialment, Sant Narcís. Barris obrers, com es veu. Potser per això sempre vaig percebre el centre de la ciutat com un lloc distant i més aviat fred. Durant els cinc anys que vaig cursar la carrera de Filologia a la Facultat de Lletres vaig tenir aquesta sensació", comenta. Ara que ha passat diversos anys per terres empordaneses, i freqüenta ?menys la ciutat, ha estat quan ha començat a apreciar-la d'una altra forma. "He hagut de veure-la amb ulls meitat forans, meitat nostàlgics per reconèixer el vincle emocional que m'hi uneix en el seu conjunt", reconeix.
Ivan Teruel va començar a escriure de manera més metòdica fa cinc anys quan, com molts altres "rooquies" de la literatura, va ?obrir un blog literari en el qual va anar penjant textos. I llavors va començar a viatjar perquè, segons assegura, "escriure és un viatge que no cessa mai".
Com a professor d'institut, comenta que apropar la literatura als adolescents és de vegades més difícil que escriure un llibre. "Portar la lectura als joves depèn de circumstàncies complexes. Entre els adolescents hi ha un rebuig acusat i generalitzat per llegir. Això s'afegeix, en l'actualitat, a una societat marcada pel component audiovisual, pel bombardeig permanent d'informació a les xarxes, la qual cosa porta, moltes vegades, a un coneixement fragmentari i superficial. Es tracta d'aquesta espècie de papalloneig cognitiu que ens sumeix en un estat d'impaciència permanent, vivim pendents en tot moment de la novetat, esclaus, de sobte, de la immediatesa. En aquesta equació, el paper del professor aparentment seria bastant residual. Encara que prefereixo creure que no. Prefereixo creure que tenim la capacitat de generar, de tant en tant, l'espurna que encén la metxa", comenta.
"Moltes vegades he desitjat haver tingut una infància més dura per poder semblar més genuí en el que explico", assegura Teruel en referència a la duresa dels seus textos.
Derrota, dolor, penombra, són algunes de les paraules entorn les que giren els títols dels seus relats, no sense raó. La cara oculta de la nostra condició, al cap i a la fi, aquella que amaguem després dels prejudicis, els mites, la moral, la religió o la ideologia. I com a contrapès de tota aquesta foscor. "La foscor també ens designa. Forma part indissoluble de nosaltres. El contrapès a tot això és el propi impuls vital, l'energia que ens mou a voler ser feliços malgrat tots els pals en les rodes que ens trobem pel camí".
"El temps és una ficció", assegura l'autor, "una creació humana que busca posar-li un contorn al caos, al canvi incessant que defineix les nostres vides. El relleu del temps és aquesta fluctuació invisible que ens porta d'un costat a l'altre, que escapa al nostre control i que transcendeix el mesurament dels rellotges. És aquesta fluctuació i, també, les marques que ens va deixant aquest vaivé. És, en definitiva, la silueta de la nostra existència, el contorn que ens queda després de l'erosió de les anades i vingudes".
