Corre l'any 1974. Comuna de Can Comas, a Sarrià de Dalt. Una masia a deu minuts de Girona. Un grup de músics amb cabelleres llargues d'escàndol per a l'època, i pantalons de campana, barregen la música tradicional catalana amb el rock i el jazz. Des de Diumenge, el seu primer disc, han passat quaranta anys i molts alts i baixos, segons Joan Fortuny (Barcelona, 1960). L'èxit en el terreny musical contrasta amb la mort de dos dels germans: el 1986 va morir l'Esteve, i fa tan sols dos anys, en Josep.

Com era aquella Girona en què va néixer la Dharma?

La comuna va començar a reunir-se el 1973 en un pis del barri d'Horta de Barcelona. Aviat vam ser 12 persones i vam decidir buscar una casa. Vam llogar una masia a Sarrià de Dalt i vam començar a tocar en un paller. A Girona resultàvem una mica estranys, pels pèls llargs, les vestimentes, però això no passava només a Girona, passava a tot arreu. En la dècada dels anys 70 els cabells llargs eren alguna cosa fora del comú i de tant en tant podies rebre algun insult o pedregada. Però els que teníem aquesta pinta ja hi estàvem acostumats.

Van ser els primers que van anar a Madrid a cantar en català.

Quan hi vam anar, el 1976, Madrid vivia una obertura total després de la mort de Franco. Sortíem d'una dictadura molt dura. Va ser una època en la qual podies anar a Madrid a cantar en català i no passava res. Hi havia una acceptació de les diferències. El cas estrany va ser que hi vam tornar anys més tard i els polítics ja ho havien emmerdat tot, i és cert que un grup en un concert ens cridava «polacos» i ens tiraven sorra.

Han estat grup musical i família. Com es porta la barreja?

El més bonic és que vam començar jugant. Altres germans juguen als cotxets o als soldats, nosaltres fèiem música. Ens divertíem amb això. Amb set anys ja vam formar un grup. D'alguna manera va començar com una afició entre germans. I a poc a poc, mentre ens fèiem grans, vam començar a professionalitzar-nos en el món de la música, però sempre en un entorn familiar.

Sobre el paper de cada membre, es deia que en Josep era «el poeta». És vostè «l'ànima»?

Això és veritat, dels tres germans que havíem començat amb la Dharma, en Josep era el poeta, el que aportava idees, el que va a fer les portades dels discos. Era el pensador del grup. L'Esteve era més músic, feia moltes cançons, estava tot el temps component. I a mi m'ha agradat sempre el tema de la imatge. El meu instrument és la trompeta i el saxo, el que dóna cor al grup. La sort i els talents de cadascú s'ha repartit entre els germans i els companys del grup.

Vostè s'emporta la millor part?

(Riu). Ens ha passat que després de la mort de l'Esteve i d'en Josep els seus papers han quedat una mica buits, situació que ens ha fet replantejar la continuïtat del grup. Busquem novament un equilibri que considerem imprescindible. Quan acabem el 2015 decidirem si el grup continua o no.

La seva vida sempre ha estat com una muntanya russa?

D'alguna manera he viscut i crescut amb el grup. I la meva vida va lligada a ell. Quan vam començar a tocar professionalment tenia catorze anys i des de llavors que estic pujat als escenaris. Evidentment he fet coses per la meva banda, he col·laborat amb altres músics, etc., però sempre he estat dins la Dharma. I per això parlem de la muntanya russa. El grup ha passat per moltes etapes, no sempre tot són èxits. Hi va haver èpoques bones i èpoques dures. Quan ets a dalt, i tothom t'aplaudeix i et felicita, toques al Palau Sant Jordi, et va molt bé. Però de sobte et trobes immers en un moment dolent. Has de passar el dolor per la pèrdua d'éssers estimats. Per això la cançó Muntanya russa, que parla d'aquest pujar i baixar.

Quins records o anècdotes guarda d'aquests 40 anys?

És difícil. Hem viscut tantes etapes ... Per mi els primers anys del grup van ser molt importants, quan vam començar a recórrer Espanya, entre el 76 i el 77. Recordo que en arribar a Madrid la rebuda va ser brutal. Van quedar fora de la sala unes deu mil persones que volien veure l'espectacle. Després el concert del Palau de la Música de Barcelona, l'any 1981. Era inèdit que un grup de rock trepitgés un escenari com aquell. Les gires per tot el món... No acabaria mai.

Ha dit en una entrevista que en comptes d'anar al psicòleg, puja a l'escenari. Quines són les seves pors o frustracions?

El fet mateix de pujar a l'escenari és gratificant. Quan estàs molt de temps sense pujar, et sents estrany, irritable, de mal humor. Et falta el contacte amb el públic, aquesta energia que estàs acostumat a viure gairebé diàriament des dels catorze anys. Quan no puges durant tres o quatre mesos tot està malament. I quan puges dius, ostres, ara sí. Pujar a l'escenari és una cura. La mort d'en Josep va ser molt dura per a mi, estàvem units des de sempre, i pujar a l'escenari m'ha ajudat a no deprimir-me per la seva absència i a evitar el psicòleg.

Se sent com l'últim mohicà?

No tant com l'últim dels mohicans, sinó com un lluitador que ha lluitat fort i ha dedicat la seva vida a això. I ho he fet per dos motius, perquè és el que m'agrada, la música, i després per un compromís social i polític. Mai hem amagat la nostra manera de pensar i hem defensat sempre la independència del nostre país. Ja el 1986 vam fer un disc que parlava sobre la independència i per aquella època érem considerats extremistes, tot i que sempre hem estat en contra de qualsevol tipus de violència. I en el tema social igual. Hi ha músics que diuen que no volen opinar sobre política. I això és una ximpleria enorme. Si tens l'oportunitat d'aparèixer en els mitjans de comunicació, i opinar, has de donar el teu punt de vista i defensar-lo.

Pròxims projectes?

Primer acabar aquesta gira de 2015, després de passar per Figueres estarem l'11 de setembre a l'Arc del Triomf de Barcelona tocant en els actes de la Diada. També tenim dates fins al desembre. A partir d'aquí, volem fer un homenatge a en Josep, que inclogui els seus dibuixos i portades de discos en una barreja de concerts i exposicions.