L'historiador Jordi Canal va opinar ahir que la UE hauria d'haver pres posició sobre Catalunya fa molts mesos i va indicar que troba a faltar discursos que convencin la gent que és millor viure junts que separats.

Jordi Canal (Olot, 1964), director d'Estudis de l'Ècole des Hautes Etudes de Sciences Socials de París, va presentar ahir a Madrid el seu llibre Historia mínima de Cataluña, editat per Turner, una història que, va dir, és sobre Catalunya, «no sobre la història del somni de Catalunya».

Malgrat considerar imprescindible actuar amb la llei respecte a l'independentisme, l'historiador, que va ser professor de la UdG fins al 2001, va opinar que «no és suficient» ja que, davant del discurs il·lusionant dels nacionalistes, es troba a faltar un missatge similar que convenci els catalans que és millor viure amb la resta d'Espanya que separant-se'n.

Segons la seva opinió, posicionaments com els de la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el del primer ministre britànic, David Cameron, sobre les conseqüències que tindria per a Catalunya la seva separació d'Espanya haurien d'haver-se produït fa mesos.

A Historia mínima de Cataluña, Canal aborda qüestions com quan i on va sorgir Catalunya fins als seus reptes d'avui i considera que tot allò viscut en l'última dècada, en especial el deteriorament de la relació amb Espanya, «no permet tornar enrere ni recuperar vells models», sinó que calen «intensos esforços d'imaginació i exercicis convençuts de pedagogia política».

«La mediocritat dels polítics dels últims 15 anys» explica moltes coses actuals a Catalunya, ja que «es fiquen en merders per subsistir en política», manté.

Sosté també que el disseny autonòmic requereix algunes reformes que afecten, entre d'altres qüestions, el finançament de les comunitats.

L'historiador va assenyalar que, si cal anar a un fet de la història recent que expliqui la situació actual, és la reforma de l'Estatut de Catalunya, que, va indicar, no va ser demandada per la societat, sinó que es va tractar d'una necessitat de la classe política catalana.

Davant d'altres situacions de tensió històrica, Canal va sostenir que l'actual és nova: «Hi ha una possibilitat real de ruptura sobre la qual és molt difícil pronunciar-se; ni els que estan jugant a aquest joc saben a què jugaran».

El professor va assenyalar que quan es planteja que Catalunya en l'època medieval ja era una nació, «s'està fent una lectura perversa, ja que s'està llegint el passat amb les lents d'avui», ja que llavors el terme «nació» no era entès com ho és avui.

Els últims anys, va dir, s'ha realitzat un discurs independentista «il·lusionador en un moment de crisi i molt populista», basat en la «manipulació», en què s'afirma que l'endemà de les eleccions, si triomfen els partidaris de la independència, «tots els catalans seran feliços».

Davant aquest missatge, va sostenir, no hi ha ningú, ni a Catalunya ni fora d'aquesta, amb un relat «d'il·lusió».

També fa referència en el seu llibre a la història del Barça, del qual, va dir, «és una via de catalanització i d'integració a la societat catalana».

Per a l'historiador, la cultura catalana i, en especial, la llengua catalana «pot ser catalogada a final del segle XX i principis del següent com a altament abstreta i autoreferencial».

Afirma, a més, que les declaracions d'Artur Mas i d'altres dirigents «sobre guanyar el 2014 el que es va perdre el 1714 per les armes resulta, des d'un punt de vista històric, una barbaritat».