L'àmbit religiós ha canviat substancialment en les darreres dècades i ha esdevingut més divers i més secularitzat. El grup de recerca ISOR de la Universitat Autònoma de Barcelona ha presentat un document on s'analitzen les formes en què les institucions públiques responen les transformacions en l'esfera religiosa i com el llegat catòlic és objecte de negociació en determinats contextos.
A través de la combinació d'una perspectiva legal i política amb una aproximació etnogràfica al dia a dia de les pràctiques als hospitals i presons a Catalunya i Andalusia, es parla sobre els factors institucionals i contextuals que condicionen la desconfessionalització i l'acomodació de la diversitat religiosa en les institucions públiques.
Els resultats mostren una certa incoherència interna en la implementació de les mesures polítiques i legals i en l'actitud de l'Església catòlica. La comparació entre ambdós territoris revela dos elements que cal tenir en compte.
En primer lloc, l'atmosfera religiosa de cada regió juga un rol específic a l'hora de definir la forma en què les institucions tracten la diversitat religiosa. Així com l'existència d'una religiositat popular catòlica més estesa i arrelada a Andalusia que explica la major presència de símbols catòlics a les institucions públiques o el major marge de maniobra dels capellans d'aquestes institucions.
D'una banda, l'entorn més secularitzat a Catalunya ajuda a comprendre el major zel del personal de les institucions en garantir la laïcitat i l'èmfasi en el compliment de la normativa en matèria de llibertat religiosa.
En segon lloc, i per raons polítiques, històriques, culturals i administratives, el govern català desenvolupa una política més proactiva i inclusiva en relació amb la diversitat religiosa. En comparació amb el govern d'Andalusia, Catalunya està implementant una política que vol afavorir l'acomodació dels grups minoritaris. No obstant, el fet d'optar per una política més proactiva també implica una aproximació més intervencionista als afers religiosos i, conseqüentment, més control en la regulació dels grups religiosos.
El model implementat a Andalusia, està basat, en gran mesura, en una perspectiva de «laissez faire», que no interfereix en la vida i dinàmiques internes dels grups religiosos. L'aproximació catalana se situa en un punt mig entre una l'acomodació i el control. Un fet il·lustratiu d'aquesta tendència és l'acreditació de determinats representants musulmans per a les presons o la divisió de la comunitat protestant entre gitanos i no gitanos per assegurar que ambdós estan representats a les presons.
