La pedra de la Girona monumental mereixeria formar part d'una exposició basada en la pintura i l'escultura humana.
Aquesta pedra «verge, tectònicaÉ amb carreus tallats ocres o d'un gris blavós, molt llisos», com els veu Joaquim Nadal en el seu llibre sobre la Catedral.
Hom diria que els seus nummulits són capaços de transmetre emoció. Almenys, la contenen. Unes dues mil persones ho varen entendre, avui fa quinze dies dins el seu mateix recinte, amb motiu de la Beatificació de tres Religioses de la Congregació gironina de les Germanes de Sant Josep. L'emoció tenia gruix. I també la bellesa. I els carreus de la Seu semblaven mirar endins.
Què passava? Seria la presència del nostre Bisbe Francesc, tres cardenals, una dotzena de bisbes i una litúrgia que se t'enduia columnes amunt? I potser dues mil persones, entre les de dins i les de fora, entregades, pacífiques i joioses?
El protagonisme de l'esdeveniment era molt simple. El surf espiritual s'arrelava en la vida senzilla, humil, sacrificada, alegre de tres Religioses de Sant Josep, aquelles monges que et trobaves, fa anys -sovint de bon matí-, tornant d'una vetlla nocturna a casa d'un malalt greu de Girona.
Tres monges que havien tirat endavant, dins la seva pobresa, els hospitals de Girona, Olot, Malgrat de Mar, Camprodon o Palamós. Es deien Fidela Oller, Josefa Monrabal i Facunda Margenat.
Aquell temps, no hi havia TAC, ni radiografies, ni antibiòtics. Curaven amb les mans, el cor i la medicina del seu temps. A la Germana Margenat li registraren a l'Hospital Clínic de Barcelona, un cop afusellada a la carretera de l'Hipòdrom, unes ulleres i uns rosaris. Eines realment perilloses. Havien triat uns noms religiosos ben significatius: Fidela, Josefa i Facunda. Els seus noms feren vibrar la Catedral.
En el seu espai sagrat, l'amor martirial d'aquestes tres dones era més que un repte. Era el triomf fidel i fecund de la fe. En un món sense certeses, era la certesa de l'amor i del perdó.
