Amb el seu hermetisme, el seu culte al líder i les extravagàncies del règim de Kim Jong-un, Corea del Nord suscita a Occident una barreja de terror i fascinació. Álvaro Longoria tracta d'esbrinar què hi ha més enllà a The Propaganda Game, una pel·lícula projectada ahir al Festival de Sant Sebastià.
"El documental pretén aprofundir i superar la imatge grotesca que sovint traslladen els mitjans de comunicació", va dir Álvaro Longoria, director d'Hijos de las nubes, pel·lícula sobre el Sahara narrada per Javier Bardem, que va guanyar un Goya el 2012.
"Això no és una pel·lícula de James Bond, hi ha molts interessos en joc. Kim Jong-un no és el dolent dolentíssim, un Doctor No aïllat del món, jugant amb el botó de la bomba atòmica. És tot molt més complicat", assenyala el productor i realitzador.
L'origen de la pel·lícula remunta a la seva etapa de productor d'una sèrie de documentals d'Oliver Stone entorn de líders mundials com Fidel Castro, Yaser Arafat o Hugo Chávez. Volien entrevistar al líder suprem nord-coreà, però mai van aconseguir accedir a ell.
D'aquell intent, Longoria (Santander, 1968) es va quedar amb el contacte d'Alexandre Cao de Benós, un català que treballa com a delegat de relacions culturals per al govern nord-coreà, i el va perseguir fins a aconseguir una invitació per entrar al país.
"El concepte era imaginar que aterres en un planeta desconegut i els seus habitants et porten a conèixer-ho, sense idees preconcebudes. Després vaig enfocar el tema cap a la propaganda, perquè he vist com la informació és manipulada per totes les parts implicades; els nord-coreans, sí, però també uns altres", assenyala.
Narrador de la historia càmera en mà, Longoria va romandre deu dies a Pyongyang. En la pràctica, ni un segon va estar sol. "Estàs constantment observat, ets un peix fora de l'aigua. No pots sortir de l'hotel sense vigilància", explica. I molt menys gravar d'amagat.
"Jo no sóc Jon Sistiaga. No volia trobar un nen famèlic ni rodar un camp de concentració", diu.
El contrapunt crític el posen els testimonis de corresponsals estrangers, portaveus d'organitzacions de defensa de drets humans i ciutadans nord-coreans que han fugit del país. És l'espectador qui ha de treure les seves pròpies conclusions. Això sí, la sensació d'asfíxia i sospita és constant.
Per això, era estrany veure ahir el mateix Cao de Benós per Sant Sebastià concedint entrevistes per defensar la pel·lícula. "És una pel·lícula fantàstica, perquè per primera vegada es dóna veu a Corea, i el missatge que arriba el públic és que no es quedi amb les coses superficials, amb un titular sensacionalista", sosté el català.
