Aquesta setmana, posar-me a escriure -encara que sigui breument-, em resulta una necessitat. I potser també és la de molts altres, encara que les reaccions no coincideixin. I no em refereixo a les tramuntanades polítiques d'aquests dies -que també sacsegen les neurones-, sinó a la figura pacífica i pacificadora d'aquest home vestit de blanc, que passeja la seva serenor, la seva saviesa, el seu missatge transformador, amb una simplicitat penetrant en l'ànima.

Se'm barregen tots els vents: la lectura dels diaris, la reflexió de la Carta encíclica Laudato Si, la transmissió de la visita pastoral del Papa a Cuba i als Estats Units, però triomfa suaument, en el fons del cor, una forta esperança. Perquè penso, el Successor de Pere ho surfeja tot? Perquè es deixa embolicar amb onades que devoren, perquè vol resoldre en els seus 78 anys, l'inassequible misteri del cor humà, xop de violència, d'acusacions recíproques, vivint i morint com enemics? I perquè reneix la il·lusió de tornar a ser normals, a reconèixer, com ell ens ho ha fet entendre en la seva última encíclica, que ens uneix en una única ecologia?

Parlant d'ecologia, el Pontífex ha ofert al món del pensament i a la vida ordinària de cada instant, el sentit familiar de l'«ecologia». Ve del grec, «oikos», que vol dir «casa, família». El Papa ens ha fet entendre que el vincle familiar, la veu de la sang -la humana que identifica la nostra espècie-, ens ha de dur al descobriment integral de la «persona». És l'únic camí de la normalitat humana. Ha enriquit el concepte d'ecologia amb el de «creació», i està ensenyant al món deshumanitzat, ell, Vicari de Crist a la terra, que a més de preocupar-nos dels problemes del CO2, hem de tornar a convertir-nos i aprendre a estimar. Jo me'l crec. I milions de persones de tota classe i de totes les religions, també se'l creuen. I el seu papamòbil té matrícula universal. És un Pastor.