Aquestes pluges tardorenques, fines, persistents, silencioses, semblen un sedant sobre la imaginació, que no ha reposat en aquest final d'estiu i aquestes primeres hores d'octubre. El país sembla enfebrat. És difícil pair tanta notícia i tan variada, que va esclatar amb el viatge del papa Francesc a Cuba i als Estats Units, i continua, encara, en l'espai acaparador de la política.
La proximitat d'aquests dos esdeveniments -el pensament social del Papa i la compressió d'una allau de notícies- ha provocat l'emoció de més enllà dels membres del Congrés dels Estat Units. Hom té la sensació i la certesa que el món sencer, líders i pobles, s'han rendit, intel·lectualemnt i afectivament, davant la lluminositat, la grandesa i la bellesa d'un programa "polític", en sentit ampli, que es fonamenta i s'estimula sobre el fet prioritari de la dignitat humana. Si es té clara aquesta idea, es pot anar pel món amb la seguretat d'encertar el camí, que s'ha trobat el sentit de la pròpia vida i la maduresa de la felicitat.
Les dificultats, els problemes, l'atenció eficaç a les "perifèries" no fan por a un home i a una dona de fe. La idea de Déu està a l'arrel del pensament pontifici que sosmou un centre de poder com el Congrés nord-americà.
El realisme de la teràpia del Papa -educar perquè els nostre jovent no "es giri d'esquena als veïns", retrobar "l'ànima del poble", els seus valors llargament fonamentats , "construir ponts", com ell diu de la seva pròpia missió-, tot plegat seria benvingut com una fina pluja tardorenca sobre l'esvalotament d'un clima general, on la boira del "jo" ens impedeix deixar-se enlluernar per la dignitat del "tu", sense perdre mai el sentit de la nostra llibertat responsable.
