La bielorussa Svetlana Alexiévich és la premi Nobel de Literatura de 2015 per la seva obra polifònica que fa un monument al sofriment i al coratge en el nostre temps, va raonar ahir l'Acadèmia sueca. L'obra d'Alexiévich, en la qual destaquen els seus reportatges literaris sobre Txernòbil o sobre dones a la Segona Guerra Mundial, té a veure abans de res amb l'extinta Unió Soviètica. No obstant això, hi ha altres treballs en els quals aborda també la situació actual del seu país, Bielorússia, i de Rússia.
En els seus reportatges, Alexiévich sol crear una espècie de collage de veus de persones comunes i corrents i a través d'elles documenta una història de dolor relacionada en ocasions amb Txernòbil, en altres amb la guerra d'Afganistan -després de la invasió soviètica- i, de vegades, amb assumptes més recents. Alexievich estava entre els favorits per guanyar el Nobel al costat d'altres noms habituals en les travesses dels últims anys com Philipp Roth, Joyce Carol Oates o Haruki Murakami.
Arqueòloga del present
Svetlana Alexiévich ha relatat amb tota la seva cruesa el fracàs de la utopia soviètica. "L'home soviètic no ha desaparegut. És una barreja de presó i guarderia. No pren decisions i simplement està a l'espera del repartiment. Per a aquesta classe d'home la llibertat és tenir vint classes d'embotit per triar", va dir en rebre el Premi de la Pau dels Llibreters Alemanys (2013). A imatge i semblança d'una arqueòloga, Alexiévich se submergeix amb l'ajuda de centenars d'entrevistes en els esdeveniments més traumàtics que han marcat la vida de l'"homo sovieticus", com la Segona Guerra Mundial, la guerra d'Afganistan, la catàstrofe de Txernòbil i la desintegració de l'URSS.
Alexiévich no es queda ancorada en el passat, sinó que documenta de manera molt crítica el rumb que han pres des de 1991 països com Rússia, el president dels quals, Vladímir Putin, acusa de portar el seu país a l'edat mitjana amb el seu "culte per força".
De pare bielorus i de mare ucraïnesa, Alexiévich va néixer el 31 de maig de 1948 a l'oest d'Ucraïna, encara que posteriorment la seva família va emigrar a la veïna Bielorússia. Va treballar com a professora d'història i de llengua alemanya, encara que aviat va optar per dedicar-se a la seva veritable passió, el reportatge, i, de fet, el 1972 es va llicenciar a la Facultat de Periodisme de Minsk i va exercir com a redactora en diversos diaris del seu país.
El seu primer llibre, La guerra no té rostre de dona (1983), li va costar una garrotada de les autoritats soviètiques, que la van acusar de naturalisme i pacifisme, dures crítiques en aquells temps que van impedir la publicació. Encara que va ingressar en 1984 a la Unió d'Escriptors de la Unió Soviètica, no va poder publicar fins a l'arribada de la Perestroika, el 1985, el primer llibre del seu cicle L'home vermell. La veu de la utopia.
Traduït a més de vint idiomes, el llibre narra l'incommensurable cost de la victòria sobre l'Alemanya nazi en la Gran Guerra Pàtria (1941-45), com es coneix en aquesta zona del món la Segona Guerra Mundial. Encara que la majoria dels soldats soviètics van ser homes, prop d'un milió de dones van servir a l'Exèrcit Roig, i van sofrir tant al front de batalla com en la rereguarda com a mares, filles i germanes. Aquest mateix any es va publicar també Últims testimonis, relats que van ser molt lloats per la crítica com a precursors de la "nova prosa bèl·lica" i que recull les veus d'aquells que van viure de nens (6-12 anys) la contesa.
Una vegada consumada la caiguda de l'URSS, Alexiévich va donar una nova volta de rosca en la seva recerca sobre el fracàs de la utopia comunista amb Fetillats per la mort, un reportatge literari sobre el suïcidi d'aquells que no van suportar el fracàs del mite socialista (1994).
Veus de Txernòbil (1997) documenta les vivències orals sobre el trauma que va suposar la pitjor catàstrofe nuclear de la història de la humanitat (1986).
Alexiévich va tancar el cicle sobre l'homo sovieticus amb Temps de segona mà, publicada el 2013, que al·ludeix al fet que els soviètics viuen de gorra, ja que no estaven preparats ni per a la Revolució Bolxevic, ni per a la Perestroika, ni per a la pesada càrrega de llibertat que va portar la caiguda del sistema comunista.
