Toquen les dues de la matinada, però Alicia Giménez Bartlett (Almansa, 1951) no mostra símptomes de cansament. Els focus del Palau de Congressos de Barcelona s'apaguen, la música de fons la posen els operaris que recullen el muntatge de la 64a edició del Premi Planeta. Té l'estatueta a la seva vora, un gintònic a la mà i un somriure perenne mentre parla d'una novel·la (Hombres desnudos) que encara no és paper, però ja li ha donat 601.000 euros. "No és un pla de pensions, però és una pasta", bromeja.
Per començar: hi ha una mica de Vinaròs i la Comunitat Valenciana a Hombres desnudos?
Uf! Ho he escrit tot a Vinaròs. Vaig estudiar la carrera [Filologia Espanyola] a València i, malgrat totes les corrupcions i horrors, hi ha una joie de vivre i una llum amb les quals em sento molt bé.
Com va recordar després de rebre el Planeta, Vinaròs és el primer poble de la frontera. Té por del "procés" per a la independència de Catalunya?
Tinc afartament, perquè m'obliga a escollir entre dues coses que estimo. He viscut un munt d'anys a Barcelona, m'he integrat molt bé, és una ciutat civilitzada i el sud de Catalunya m'encanta. I, de sobte, et diuen: això o això. Doncs no, no vull escollir. Aquesta és la sensació d'incomoditat que tinc.
El realisme social semblava ranci, torna a ser necessari ara?
Tot depèn de com estigui escrit el llibre. Si ho poses en plan Ràdio Albània, no, però si vols reflectir la realitat has de comptar amb això. Tant de bo jo hagi encertat.
Hi ha una mica de Pijoaparte en els protagonistes masculins?
Hi ha un punt de Marsé, sí. Ell és molt més talentós, és un geni, però ho he pensat. El que passa és que aquí els personatges superiors són els de baix. Tenen més força i intel·ligència.
Però no havíem quedat que les classes socials havien desaparegut?
Ni parlar-ne! Curiosament es barregen en aspectes que mai havíem pensat. La política fa es?tranys companys de llit i la crisi fa estranys companys de classes socials. Segueixen existint, més que mai.
Se sent filla de Marsé i Martín Gaite en aquesta novel·la?
La generació de Martín Gaite tenia un punt de reivindicació de la dona nena -també passa a Ana María Matute- que no m'agrada gens. Prefereixo la dona adulta.
La dona que emula l'home poderós i busca sexe pagat. Parlaria d'una novel·la feminista?
No m'agrada. Hi ha éssers humans en tota la seva dimensió, no sexes. I l'amistat sempre em sembla superior en els homes que en les dones. Em fastigueja dir-ho, però és així. Les dones som més punyeteres.
Ha dit en alguna ocasió que treballa en un ofici que desapareixerà possiblement. És pessimista sobre el futur?
Una mica sí. Veig la gent cada vegada més adotzenada i els joves, cada vegada més lligats al món virtual i més allunyats. Potser començo a ser un carcamal. Tinc l'esperança que no sigui així i les meves prediccions no siguin certes. Probablement m'estic desplaçant cap a un terreny on em toca callar d'aquí a una mica.
Llavors el Premi Planeta és el seu pla de pensions?
Tinc la sort de ser de les poques autores a Espanya que viu dels seus llibres, però és més gràcies a altres països que a aquest.
A Itàlia sobretot.
Això és. Així que no és un pla de pensions, però és una pasta, sí.
I de la guerrillera La Pastora de 2011 a un món de "strippers" i "boys". Quin viatge!
Cal viatjar. Sóc covarda i metòdica en la meva vida, els meus gossos surten sempre a la mateixa hora, i tot això cal compensar-ho. Si no, una acaba sent una espècie de monja carmelita.
La literatura està a l'atur, com el professor protagonista d'Hombres desnudos?
Em temo que sí.
Perquè no hi ha voluntat d'indagar en territoris estranys?
Pot ser que sí. O que tots ens adscrivim a la petita parcel·la que ens han atorgat... Ja sé que els crítics em posaran a parir per escriure una cosa que no és novel·la negra, però aquest és un ofici de risc. L'escriptor conservador que està a casa tancat amb el seu llibret o és Pessoa o és que no...
Li diran també que el premi és un desprestigi...
"T'has venut!", diran. No em fa por. Fins i tot em diverteix que la gent no sàpiga on estic. Potser quatre dies abans de morir-me no sàpiga de mi ni Déu, però ara com ara encara em diverteixo una mica.
