Jo tinc un arbre plantat arran de finestra d'un segon pis. No és cap patrimoni. És un arbre de l'Ajuntament, però la proximitat l'ha fet com de la família, com deia en Josep Pla de l'euga del seu mas de Torrent. És un plàtan jove, torturat per les podes successives que abonyeguen els troncs mitjans de on s'enfilen branques tendres, altes, amb branquillons atapeïts de fullam verd que es balanceja.
Les seves fràgils fulles dentades resisteixen totes les tempestats; els combats violents de les tramuntanades o del vent del Sud, i de sobte, a l'amainar, reprèn l'equilibri tranquil, la seva serenor imbatible, el seu servei humil de fer-nos de tendal del sol i de l'aigua. Un arbre inamovible, acollidor del estornells que hi aterren amb un precisió mil·limètrica, sense despentinar-se.
Jo tinc, tot l'any, un arbre, un arbre ple d'aquella «intel·ligència vegetal» que accepta el silenci d'una mort aparent, quan ve la tardor. Es queda nu de les seves fulles protectores, color de coure assaonat, fins a quedar-se del tot pobre, perquè el sol d'hivern calentegi els pams de terra que li corresponen, i els vells esperin, xerrant, l'hora d'anar a dinar. Hi ha quelcom d'íntim en aquesta proximitat del plàtan, que és una mica com l'arbre dels pobres.
El papa Francesc introdueix així la seva encíclica Laudato si: «Lloat sigueu, Senyor meu, per la nostra germana terra, la qual ens sosté, i governa i produeix diversos fruits amb acolorides flors i herbes» (Cant de Sant Francesc). I jo puc dir que tinc un arbre... que, tal com és, cada dia, si l'escolto bé... em parla de Déu.
