Eduardo Mendoza torna a la palestra amb El secreto de la modelo extraviada, el cinquè lliurament de la sèrie del detectiu anònim que va néixer el 1978 amb El misterio de la cripta embrujada. A la novel·la, l'escriptor fa una anàlisi de la seva ciutat natal i la compara amb la Barcelona actual, no només en les formes, sinó en els costums de la societat que la integra. La trama recupera un cas tancat els anys 80 i que el detectiu es proposa resoldre més de 20 anys després, entrecreuant la Barcelona preolímpica prèvia al boom turístic i l'actual, sota el deixant de la corrupció. «No sé si tenim els governants que mereixem, però sí que tenim els delinqüents que mereixem», va lamentar ahir.

La seva nova novel·la, en la qual ha estat un any treballant, parteix de la bona memòria que diu tenir d'una Barcelona quasi en blanc i negre. Tampoc sent nostàlgia per una ciutat «secundària» en el món i que és «irrecuperable», ara completament protagonista.

En la presentació del llibre a la Pedrera, Mendoza va criticar, però, la «màscara d'amabilitat» que arriba a «embafar» de Barcelona i que, quan se'n visiten els barris, un s'adona que «és un maquillatge». El viatge que efectua la ciutat amb els anys és paral·lel al del mateix detectiu protagonista, que ha estat «més jove» i «més enèrgic» i que en l'actualitat es troba envellit. «No intento fer cap balanç perquè no hi ha cap comparació perquè és impossible», va esgrimir i convençut que no se sent «desencantat» tot i que els personatges, sí: «No puc estar desencantat amb una ciutat que m'ha brindat de nou la possibilitat d'escriure un llibre».

A més del detectiu, -l'«antiheroi», segons ell- també apareix a la trama la senyoreta Westinghouse, qui l'escriptor qualifica de «personatge central». «De transvestit passa a Guàrdia Civil i defensor de la pàtria feixistoide», va explicar. Al seu entendre, representa un personatge força simbòlic de la societat, que «balla el so que toca». «El personatge no canvia, canvia la música que sona», va precisar.

Tot i exposar situacions com l'anterior, va argumentar que en la novel·la «no hi ha picades d'ullet ni caricatures específiques», tot i reconèixer que parla d'una burgesia que «posa el disc de la música que farà ballar la resta». «I ho fa amb allò que més em fa enfadar, i és que no tenen ni gràcia», va afegir, així com va dir que no sap si «tenim els governants que mereixem, però sí que tenim els delinqüents que mereixem». «Estafadors de poca categoria que, en lloc d'enginyeria financera, fan lampisteria financera».

Fent gala del seu sentit de l'humor, va afirmar que quan més es diverteix és mentre pensa en «les ximpleries» que escriurà i va descartar escriure les seves memòries perquè serien «molt avorrides» i perquè estan resumides per fragments dins dels seus llibres.