Va fer un bon favor ?l'Ortega y Gasset en recordar-nos que l'home és inseparable de les seves circunstàncies. Que la seva naturalesa de persona ve modelada per allò que recobreix el «ser» de l'home, que el diferencia i que l'acompanya. El que passa és que, de tant repertir-ho, hem acabat pensant que «l'home és les seves circunstàncies». No cultivem «l'home», el ser, «persona», la seva raonabilitat i la seva llibertat per créixer com a persona, la seva capacitat d'estimar, que vol dir servir, i ens quedem amb les circumstàncies: la planxa i pintura, com diu la gent que se sent atropellada i que no ho sembla.
Ens trobem amb una cultura que no ha aprofundit el ser, que no s'ha educat per «ser», per l'autenticitat, la veritat, la donació generosa, sinó que està obsessionada per «aparèixer», per «semblar», per maquillar-se. Em va fer gràcia, aquesta semana, llegir en un diari una notícia de primera plana: «En Tal ha sigut, durant mitja hora, l'home més ric del món».
I encara que ho sigui tota l'estona de la seva vida, no passa de ser una circumstància. No tenir això clar, no distingir entre els valors del «ser» i la caducitat de les «circumstàncies», és el naufragi de la cultura humana. Hi ha un home que en aquests moments es juga la pell per dir al món com és el «ser» humà, com està constituït, quin és el seu ADN.
Recordo idees molt riques de la meva Teologia al Seminari. El Dr. Calzada ens explicava la moral segons Sant Tomàs com el moviment de la criatura racional vers Déu. Aquest papa Francesc aixeca el teló de la dimensió ecològica del ser humà. Aquest ésser humà que en aquest camí vers Déu troba una «circunstància» seva oblidada: la creació, amb les relacions noves que exigeix la circumstància al «ser»: estimar, a través del respecte, la creació; no apoderar-s'en com una propietat tancada al bé comú, transmetre als homes de demà amb la seva vitalitat i la seva bellesa, la seva grandiositat, retrobar la dimensió solidària i fraternal del cor humà.
