El pintor Lluís Bosch Martí, gran amic de Porbou, ha ofert una exposició antològica de tota la seva dilatada trajectòria. Amb el títol Homenatge a Walter Benjamin, del 13 d'octubre al 8 de novembre, s'han acumulat a la Carbonera i a la Cisterna sota el Museu d'Història de Girona -a la mateixa pujada de Sant Feliu- un esplèndid recull de pintures, retaules, collages i gravats d'aquest artista tan atípic.

Talment com Benjamin, la seva subtilitasintelligendi es combina amb una formalització de gran força, d'empenta, però amb el deix de l'inacabat. Amb una obra en progrés permanent, Benjamin i Bosch Martí coincideixen en un rerefons espiritual, una religió ingràvida, centrada en el dolor humà, tot entrenuat amb vigorosa immersió en el marxisme amb la consegüent denúncia implacable dels sofriments que causa el capitalisme.

La seva primera època pictòrica, evocadora de geometrització estàtica a l'estil de Cezanne, deixa pas a una pintura dinàmica, on la pluja còsmica -o potser una tramuntana obliqua, dialèctica- dóna vida fantasmàtica a les pedres de la ciutat de Girona.

Sigui en format llibre o sigui en format pintura, la pauta habitual és que la temàtica local sigui tractada amb amabilitat, amb un punt de tendresa en tant que s'espera que lluirà en el menjador domèstic, o en el cas més impersonal, en el despatx d'un professional liberal. Però Benjamin i Bosch Martí no estan per fer concessions. El primer amb Passagen, critica el capitalisme a partir dels passatges urbans de la ciutat de París. El segon, amb les seves taques de colors i sang, burxa contra el caciquisme, amo i senyor, de la Girona franquista i postfranquista.

Benjamin és un jueu assimilat que enyora el shtetl; Bosch Martí és un internacionalista de pedra picada que enyora la Gemeinschaft gironina. Els quadres on ell s'autoretrata palesen el mirall polièdric i ensems harmònic de la seva personalitat: qua hebreu de perfil amb la quipà -remissó al judaisme cultu(r)al; qua sacerdot etíop -remissió al seu tercermundisme+altermundisme; qua oncle Tom amb els ulls esbatanats davant la barbàrie que arrossega la desigualtat social.

Les teles de crítica a la realitat hodierna van d'un extrem a un altre, resultat del seu experimentalisme imperant. D'una banda, collages amb la crítica immediata a partir de les imatges fotogràfiques -al meu entendre, el plantejament menys interessant de tota l'exposició. D'altra banda un expressionisme fauve per la coloració i salvatge per la contundència, en línia amb el terrible quadre de Magnus Zeller, l'Estat hitlerià (1938) -el capitalisme representat com Saturn que devora els fills és d'una força insuperable, inigualable. En darrer lloc el difuminat poètic, i paorós alhora -basarda de la por indeterminada- per retratar el tràfic humà, el tràfic d'humans com a bestiar infraanimal.

Però quan Bosch Martí arriba a la seva plenitud és amb el materialisme (mot que el seu ètim superficial en matèria i l'étim profund en mater = mare): quan retrata els seus amics, en particular Damià Escuder (1934-2011). És una pintura inoblidable, que torna a reviure al cristià progressista que fundà l'Asemblea de Catalunya a Girona; un quadre que encén foc, contempla el creixement de l'herba, escolta el vent i agafa l'escuma al vol per escampar-la. Que multiplica, no pas els judicis, ans els signes d'existència. Que arrenca del somni. Una imatge d'espurnejos imaginatius, sobirana i abillada de fulgor. Que porta el llampec de les tempestats possibles.