fa uns dies vaig sentir uns comentaris que valoraven algunes persones amb uns criteris més propers a la cultura del poder i la riquesa que a l'Evangeli de Jesús.
Preparant els propers diumenges, em vaig adonar que el fragment de l'Evangeli que escoltarem aquest diumenge il·luminava el fet del comentari, i proposava com cal contemplar i valorar les persones i la vida des dels ulls de Jesús. Aquest text ens indica que no hem de deixar-nos impressionar per les aparences externes que criden l'atenció, i ens convida a mirar i valorar allò que ningú mira o en què ningú es fixa, perquè és senzill, humil, sense cap importància, aparentment ridícul.
Primer Jesús adverteix que no ens deixem enlluernar per les aparences. Ho fa advertint que als mestres de la llei els agrada fer-se veure, ser els primers... però «devoren els béns de les viudes». Després es fixa en una pobra dona viuda, com ho explica l'evangelista: «Jesús es va asseure davant la sala del tresor i mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt. Llavors va arribar una viuda pobra que hi tirà dues petites monedes de coure. Jesús va cridar els seus deixebles i els digué: us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per viure».
Poc podia pensar aquella viuda, símbol d'una dona desemparada, que feina havia de tenir per sobreviure, que Jesús es fixaria i lloaria el seu gest generós, fet des de la seva pobresa, i no les grans almoines dels rics.
Tenim la nostra manera de veure les coses i els nostres criteris, sobretot a partir de les imatges, d'allò que és extern. La televisió i el màrqueting marquen molt aquesta manera de mirar, de contemplar, de valorar. Aquella dona viuda ho va donar tot, mentre els altres donaven el que els sobrava. Actualització en dues direccions:
¥ La qu?estió no és donar allò que ens sobra, sinó donar-se un mateix. [...](Extret del Full Parroquial d'aquesta setmana).
