Té el nom i el record d'un temps amable, lluminós i serè, suau i bondadós com Sant Martí, el bisbe de Tours que parteix la capa amb un pobre. Enguany, aquesta sensació sembla difuminar-se en una inquietud que invadeix tots els ambients.
Els problemes del país han crispat tota la geografia, i tinc la impressió que es venen més diaris perquè la gent busca arguments per defensar la seva pròpia posició mental: fa temps que s'acusa la manca de referents convincents, i també sembla que tothom, fins a cert punt, s'ha convertit en editorialista, marcant el rumb dels altres. És un hàbit d'arrels democràtiques que afecta tots els problemes que es miren en clau política, tant per manifestar el propi parer com per alliçonar els companys de tertúlia. I sembla que tothom està d'acord en el fet que les coses no funcionen com cal.
En el fons, no hi ha res a dir-hi perquè tot això configura l'opinió pública, que constitueix un element essencial de convivència social. Tinc la impressió que aquesta actitud crítica, tan intensa, gairebé obsessiva, ens fa viure, en certa manera, fora de ?nosaltres mateixos. Polaritza la nostra atenció fora del propi món interior. Mentre l'esperit judica «el comú» i cerca solucions fora de si mateix, s'acostuma, per dir-ho d'una manera, a viure al carrer, desatent al propi jo, evitant de mesurar el grau de culpabilitat personal que cadascú té en el fet que les coses no vagin bé.
Correm el risc de parlar de l'ètica dels altres i no ens exigim cap esforç per viure, personalment, amb més veritat. El nostre Déu és la tecnologia: cerquem solucions «científiques», que no vagin més enllà de la matèria. Volíem una cultura humanística sense saber ben bé què és l'home, i com és, i com està muntat per dins, i ens quedem amb un espantaocells. Arreglar l'home- l'home i la dona, ben entès, és prioritari. Si no, no hi ha estiuet de Sant Martí.
