a prodigiosa memòria del detectiu Sherlock Holmes tenia l'origen en el palau mental, un espai imaginari parcel·lat en cambres i salons on el personatge classificava i organitzava detalls importants per resoldre els seus casos. La Sammy Costas, protagonista del vuitè muntatge amb què Peter Brook trepitja els escenaris de Temporada Alta, ordena cada dia una allau d'informació per construir el seu particular palau mental. És capaç de retenir paraules, síl·labes sense sentit i sobretot, tirallongues de xifres disposant-los en avingudes i carrers d'una ciutat imaginària que, per molt que creixi, sempre comença als racons de la seva infància.

The Valley of Ashtonishment acompanya la Sammy en aquesta passejada per una ment sobrehumana quan l'acomiaden de la feina -"ets massa bona per nosaltres, ets un fenomen", li diuen- i, per guanyar-se la vida, decideix actuar en un espectacle de màgia que l'obliga a esprémer el seu cervell fins a l'esgotament. I, entremig, visita una consulta mèdica perquè els neuròlegs estudiïn el seu cas. Els episodis a la clínica, una delícia que recorda les històries del científic Oliver Sacks, presenten a l'espectador una sèrie de personatges amb uns cervells sense límits, com un pintor sinestèsic que veu el color de la música i un home que ha perdut la consciència del seu cos i que necessita veure les seves extremitats per poder-les moure.

Sota la batuta de Peter Brook i la seva col·laboradora Marie-Hélène Estienne, els replecs d'aquesta història que podria ser molt complicada són aparentment senzillíssims. No se li veuen les costures, tot és fluid i, com en un gran trencaclosques, les peces encaixen sense fissures. Els actors que van sumant personatges traspuen delicadesa i humanitat i, quan s'abaixa el teló, no saps a qui estimes més, si la Sammy, els metges aclaparats pels misteris neuronals o el divertit mag manc que va fer participar el cupaire Lluc Salellas en els seus trucs de cartes.

The Valley of Astonishment convida l'espectador a deixar-se portar a un terreny desconegut, el cervell, i a adonar-se que als carrers de la ciutat imaginària, com al teatre de Brook, no es pot tenir vertigen perquè tot hi és possible.