És evident que les aigües baixen potents i tèrboles. Fa temps que cada despertar porta la notícia d'un sisme. Gihadisme, bombes humanes, accions terroristes que deixen un país en dol, problemes dels migrants, judicis sobre jutges i justícia, debats calorífics, irresistibles per una sensibilitat normal, propostes treballades com un alioli, en una democràcia en la qual el bé comú és el del partit.
El nou estil fa pensar en un ideari, fruit d'un sentimentalisme molt poc o massa raonat. En el fons, és el retorn de les dictadures del pensament, de les ideologies, en les quals la realitat més trepitjada és la llibertat. És un "no" a la llibertat. Un "no" que surt com un rot, sense intenció de protegir res, de no tutelar valors veritablement humans sinó ideologies o interessos de tot tipus, a més dels petrolífers. Ben mirat, això no ha d'estranyar gens. És la traducció social i política d'una gran part del pensament modern. L'Església ha fet una gran aportació a la riquesa del pensament amb el contingut del Concili Vaticà II, ara fa cinquanta anys. És que el caminar de les idees és molt lent.
El cardenal Robert Sarah, prefecte del culte i dels sagraments, en el seu llibre recent Dios o nada diu que molts han interpretat el Concili ideològicament... "es tracta d'una tergiversdació política que no deixarà de portar conseqüències.
Els fracassos del nostre temps, la radicalitat del caos actual, poden orientar molta gent a tornar a les fonts del dret natural i al dipòsit de la Revelació. Un camí segur és el boca a boca de la Veritat. Encara que trigui generacions senceres.
