Ernest Dalmau i Corominas ha mort als 94 anys d'edat. Pintor popular i gironí, la ciutat de Girona i el seu paisatge quotidià han estat els grans protagonistes de la seva obra. Fa onze anys, una exposició retrosprectiva seva va ser la darrera que es va veure a la Sala d´Exposicions Joan Saqués de la Delegació de Cultura de Girona al carrer Ciutadans, abans que tanqués portes.
Ernest Dalmau va estudiar als Maristes de la Catedral entre 1927 i 1936, on va tenir de professor de dibuix el conegut artista gironí Joan Carrera Dellunder. Entre 1931 i 1932 va formar part de l´Escolania de Sant Feliu amb Mn. Josep Pumarola que va ser qui el va iniciar en la pintura a l´oli: «Anàvem a Sant Daniel a pintar els dijous i els diumenges a la tarda ». Fins i tot va participar en una exposició per Fires de Girona: «Hi vaig vendre el primer quadre per cinc pessetes (un duro de plata)», assegurava Dalmau en una entrevista al Dominical de Diari de Girona de l'any 2004.
Durant les vacances d´escola, el Sr. Dalmau anava a Sant Pere de Galligants a copiar quadres de Mir, Berga, Torres Casanas, Barnadas, etc... Als Maristes, hi va estudiar comerç i al mateix temps anava a classes nocturnes de dibuix linial amb el Sr. Camós i Solés. L´any 1936 va esclatar la Guerra. Durant aquests anys va anar a classes amb el Sr. Aguilera a l´escola de Belles Arts, llavors ubicada a la Pia Almoina.
L´esclat de la Guerra el va tocar de prop com a tothom: «En una guerra el que perd és el dolent. Tothom escriu tirant l´aigua al seu molí», recordava. De fet, es va salvar d´anar a la guerra per 3 mesos: «Ens van cridar per trimestres i jo era del segon. Només van arribar a cridar el primer». Acabada la guerra, es va posar a treballar conjuntament amb el seu pare en uns magatzems. Al mateix temps, assistí a classes amb Don Fernando Ruíz d´Ascarza en un pis del carrer Nou: «Hi vaig aprendre la tècnica de l´espàtula», explicava en el mateix reportatge
Entre 1942 i 1945 li va tocar fer el Servei Militar. De primer a Barcelona i després a Sant Julià de Ramis. Entre 1945 i 1982 es va poder dedicar a pintar més perquè tenia més temps lliure: «Tenia un pis de 24 metres quadrats sobre la botiga de la meva dona i sempre que podia me n´anava amb el cavallet per fora» afegia. Des de la jubilació, la pintura era la seva vida. A moltes parets de cases de Girona hi ha quadres de Dalmau, que calcula que entre treballs, dibuixos i quadres deu haver realitzat més de 2.000 obres.
«PINTAR ÉS LA MEVA VIDA»
A continuació reprodruïm l'entrevista que li va fer Jordi Vilamitjana en motiu de l'exposició retrospectiva a la Delegació de Cultura:
Quines són les tècniques que fa servir més per pintar?
L´oli. És una tècnica que vaig aprendre de petit. És la tècnica majoritària. També faig sanguines, pastels, aquarel·les, acrílics... M´agrada tocar-ho tot.
La sanguina és una tècnica que va aprendre del mestre Aguilera. En què consisteix?
A fer una cosa més tova, no fer un dibuix dur. Fer una cosa suau, aquesta espècie de boira... Una cosa mig explicant-se.
Per què es dedica a pintar?
Ahir, com una afició. M´havia de guanyar la vida i havia de treballar. Anys enrera la pintura, res de res. Avui dia, ben poc. Ara pinto perquè sóc un jubilat i m´omple les estones del dia. A part que hi ha moltes coses noves que per l´edat no puc assolir. Pintar és la meva vida. Hi passo hores molt bones.
L´objecte principal de la seva pintura és Girona. Quina Girona pinta?
La Girona bonica, una Girona que s´està ofegant. Jo visc en un pis des d´on veig les Pedreres, la Torre d´Alfons XII... un perfil clàssic de Girona. Aviat no ho veuré. S´està tapant d´herbes, heures, arbres, plantes... Quedarà ofegada, com queda ofegada part de la muralla, com queda ofegat el passeig Arqueològic. Jo no comprenc per què no es neteja això. Aviat no veurem la Torre Júlia. La muralla, el passeig de fora muralla, és una cortina: sembla que hagi de passar la processó i hagin posat el cobrellit verd. Jo no entenc per què aquesta afició al verd. De plantes, arbres, arbustos, heures de les parets, totes les ciutats en poden tenir; pedres com a Girona, no. Només n´hi ha a Girona. No les tapem, sisplau. És curiós, per contra, que quan a les escales de la Catedral creixen aquells brins d´herba tan tendra que tan bé s´harmonitzen amb l´entorn, de seguida el jardiner corre a segar-los...
Quin és l´edifici de la Girona monumental que més li agrada a Ernest Dalmau, i el que més ha pintat?
El campanar de Sant Feliu. El que m´agrada és l´esveltesa que té. Aquest campanar acabava en punxa i jo crec que no havia de ser tan bonic com és ara. Aquella piràmide si la prolonguem ens esclafarà la resta. Em penso que el llamp que el va escapçar -llàstima de la persona que diu que va matar al Galligants- va ser quasi providencial per al campanar. Estèticament crec que així és molt maco.
Girona és una ciutat per pintar?
Sí. Al cent per cent. El Sr. Aguilera, professor meu, va estudiar a Barcelona, era molt amic i deixeble d´en Nonell. El mateix Nonell li va dir: «Si tu ets de Salt, allà al costat tens una ciutat magnífica per dibuixar». I llavors Aguilera es va venir a establir a Girona per recomanació del mateix Nonell... La llàstima és que es fan malbé algunes coses.
Per exemple?
Les escales del Palau del Vescomtat, amb aquells esglaons que tenien tanta gràcia amb la corba que feien. Jo encara els hi dibuixo. Però tècnics amb arquitectura potser no poden veure uns esglaons que s´aixafen i els han fet tan rectes, tan macos i tan ben polits que han perdut tota la gràcia... Ens van treure aquell rossolador en què tots de petits ens hi havíem anat a esparracar els pantalons i hi han volgut posar un altre pom com a l´altre costat. Han trencat aquella fondària que es veia en aquell carrer de l´esquerra amb els esglaons torts... Per al meu gust, abans era únic. Ara, és clar, és maco, però no pas com llavors.
Als ulls d´un artista, d´un pintor, quina ha estat l´evolució de la ciutat en els darrers vint-i-cinc anys? Ha anat cap a millor?
En algunes coses, ha millorat. En indrets com les escales del Palau del Vescomtat, no. El Barri Vell de la manera que s´està refent, gràcies que es refaci, si no, cauria tot sol, però, aquells colors... Girona era grisa. El caràcter que teníem a Girona era trist. Fins i tot els autobusos eren grisos en aquell temps, de tant trist que era tot Girona. Ara els autobusos són grocs: ja els hem alegrat. Hem d´anar alerta de no alegrar massa una Ciutat Antiga.
El color de Girona és el gris?
El color de Girona és quasi bé monocolor. Les pedres són fredes, són tristes. Tot i que és evident que la ciutat s´ha d´alegrar, s´ha de fer amb seny. Les cases del riu ara són molt maques altra vegada, perquè el sol les ha descolorit. Aquells colors tan bigarrats, a mi no m´anaven.
La pintura li ha permès conèixer gent?
Quan feia el servei, la pintura em va salvar. Vaig poder anar a Sant Julià, al costat de casa, perquè em vaig donar a conèixer com a pintor. Quan érem quintos, un amic em va dir si volia anar com a assistent del comandant major, perquè ell es llicenciava. Jo estava tip de fer guàrdies i me n´hi vaig anar de seguida. Jo havia fet uns dibuixos per al menjador d´oficials que eren unes vistes de Sevilla. Quan em van presentar l´oficial major, aquest em va reconèixer com a autor dels quadres. Em va dir: «Mire muchacho, yo no puedo permitir que un artista me limpie las botas». I em va treure la destinació. Vaig aprofitar l´ocasió per dir-li: «Con todos los respetos, mi comandante, usted está permitiendo que un artista como dice usted esté limpiando perolas en la cocina». I em va contestar: «Llevas toda la razón, muchacho, de ahora en adelante no harás servicions mecánicos». Vaig guanyar alguna cosa gràcies a la pintura...
I li ha permès conèixer d´altres artistes?
Vaig conèixer en Sarabia, l´Amat... Un dia estava pintant a la plaça de Sant Pere i se´m va acostar un pintor que em va dir si li feia res que es posés al meu costat: era l´Amat. Ens vam fer molt i molt amics.
Vostè pertany a una generació d´artistes gironins...
La Montserrat Llonch, en Torres Monsó, en Pere de Palol, en Portas, en Fornells Vilà... Érem d´un altre món, anàvem més junts. Érem pocs i semblava que vivíem una vida a part de la resta. Anàvem a pintar a pilons. En temps de la Guerra els que ens feien bastant la vida impossible, fins que ens van fer un certificat a l´Escola de Belles Arts, eren els milicians que es pensaven que fèiem plànols i ens feien fora i intentaven detenir-nos. Es pensaven que érem espies.
Ernest Dalmau s´ho ha passat bé pintant?
M´ho he passat i m´ho passo bé. Em motiva el que veig. Sortir a veure què trobo. Avui es treballa tranquil·lament a l´estudi, però el bonic és pintar a fora. Sempre s´ha de dibuixar
al natural. És un pecat copiar. On hi ha trucs no hi ha art. L´art ha de ser espontani.
