Podia estimar els animals -la recordada Sissi, un gos salsitxa- i a la vegada disfrutar d'una corrida de toros, podia vestir a la parisenca i passar-se tot l'estiu amb uns shorts gastats i unes xancletes, podia ser l'arquetip de senyoreta pija en un col·legi de monges i ser la professora que més es preocupava per les alumnes que els altres docents havien arribat a marginar, podia ser obertament independentista i un emocionat Jordi Cañas venir a Girona expressament pel seu enterament, podia anar aquesta nit al Liceu i demà a saltar i cridar en un concert de Sopa de Cabra. No era contradictòria, estimava la vida en totes les seves vessants, ho estimava tot, estimava tothom. Això explica la gran quantitat de gent que es va aplegar ahir al recordatori -mai homenatge, ella no ho hauria acceptat- a Natàlia Molero, i sobretot explica com d'heterogènia era aquesta gent.
Perquè a l'acte "Natàlia Molero. Veu i memòria", que va tenir lloc ahir a la sala Viader de la Casa de Cultura que ella havia dirigit fins que la malaltia li ho va impedir hi havia polítics de tots els colors -des dels convergents Xuclà, Bagué, Ribera, Irene Rigau, Soy, etc, fins als socialistes -o així- Nadal i Pagans, però hi havia també amics i amigues, companys de feina, per descomptat la família i fins i tot exalumnes de les que van iniciar-se en la literatura gràcies a aquella jove professora pijeta.
Sense protocol
El merescut reconeixement a l'escriptora i gestora cultural gironina va sorgir del servei de Difusions de la Diputació, si bé l'embrió va ser el reportatge que li va dedicar en el darrer número la Revista de Girona. La Casa de Cultura s'hi va afegir sense dubtar i el resultat va ser l'emotiu record -mai homenatge- que va tenir lloc ahir. Discret i senzill, tant que ni tan sols hi havia un protocol establert, i així es veia Joaquim Nadal assegut al final entre dues senyores o Jordi Xuclà buscant un seient lliure en un racó de la sala. Discreció i senzillesa que no van evitar, no obstant això, que les llàgrimes afloressin al final amb tota naturalitat, quan amb tota la sala fosca i el so del piano per únic acompanyament anaven apareixent en la pantalla imatges de la Natàlia Molero a la feina, a casa, en família, abraçant els fills, o la germana, o la mare...
No eren llàgrimes de tristor, eren llàgrimes de nostàlgia. Per això quan es van obrir els llums la gent somreia. Amb els ulls encara xops, però somreia. Havia de ser així. Tothom ho sap, però per si de cas citaré el que va dir en el seu torn de paraula el president de la Diputació, Pere Vila: "La Natàlia Molero era inconformista, generosa, reivindicativa, simpàtica i amb sentit de l'humor". Amb sentit de l'humor. La foto que va presidir tot l'esdeveniment la mostrava amb el seu característic posat del cap recolzat sobre una mà i un mig somriure que venia a dir-nos: però quines bestieses de fer.
Presentat per la periodista Clara Jordan, l'acte -que no homenatge- va començar amb unes paraules del seu amic i col·laborador de Diari de Girona Sebastià Roig, qui la va qualificar de "gran amiga", a més de definir-la com a culta, intel·ligent, moderna, i, per descomptat, divertida. Roig va llegir un fragment del llibre de Molero Aquí teniu el meu pintallavis.
La periodista Rosa Gil, íntima amiga, va donar veu a tres amigues més llegint el que havien escrit, afegint el que pot ser segurament una de les frases destacades: "Es va haver d'exiliar a Barcelona per fugir d'una gàbia que no era d'or". Així de lliure era l'esperit de Natàlia Molero o així de petita era -és- Girona.
Va parlar també el periodista Lluís Freixas per llegir el que Maria de la Pau Gener havia escrit pel recordatori, mai homenatge, de la seva amiga, ja que la mallorquina finalment no va poder assistir-hi. I ho va fer també el seu nebot Arnau, que va expressar molt emotivament el sentiment de pèrdua amb què la seva absència ha sumit tothom, però especialment la família.
Com a sorpresa no final sinó intermèdia: hi va haver actuació de Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra. Una de les darreres sortides que va fer Molero abans que la malaltia li impedís fer vida normal va ser al concert de retrobament de Sopa de Cabra. Quintana, informat d'això, va oferir-se generosament a participar en l'acte, interpretant Camins. Unes quantes senyores que sortien d'un taller de la Casa de Cultura -apostaria que de patchwork- van aprofitar per entrar, seure una estoneta i marxar així que va acabar de cantar en Quintana. Això a la Natàlia li hauria encantat, ens hauríem fet un fart de riure comentant-ho. Era divertida.
